L'emoció de les pedres

Hi ha individus que estimen els animals i que lluiten per la supervivència de les espècies en perill d’extinció. N’hi ha d’altres que estimen les pedres amb la mateixa intensitat. Un d’aquests ésLluís Pallí,catedràtic de Geologia de la Universitat de Girona. Fent parella amb un altre professor,Carles Roqué, acaba de publicarEl patrimoni geològic de les terres gironines,un volum que és el fruit de 40 anys de treballs sobre el terreny, una visita singular, única, esclatant, al territori que trepitgem, als estanys, els volcans, els penya-segats, els paisatges que han conformat el país segle rere segle, amb la lenta, lentíssima evolució de les pedres que, aquí, de la mà dePallíiRoqué, semblen éssers vius.

Els autors argumenten que «la societat dóna més importància a la conservació de les espècies animals o vegetals i dels seus hàbitats que no pas a les formacions geològiques sobre les quals se sustenten». Segurament tenen raó i, per demostrar-ho, han confegit aquest catàleg que no és només un exercici de recerca científica sinó una guia de viatges més enllà de les creacions dels homes. Catedrals del paleozoic, capelles que són roques oscil·lants, monuments granítics o calcaris, sediments amb missatges de civilitzacions antigues o amb empremtes de dinosaures, circs glacials o platges fòssils que havien rebut l’impacte de les ones i que ara jeuen, impassibles, al fons del mar. Aquest és un llibre seriós i també fascinant, evocador. Les fotografies corprenen, però també les descripcions que les acompanyen, els noms de les cingleres, dels engorjats, de les planes i els salts d’aigua. De la cova de l’Infern de Cadaqués, per exemple, es diu que «una part del sostre es va col·lapsar». Aquí hi ha molta pedra, i molt més que pedra: orígens, història, present, emocions.