En seu vacant
La tempesta que es congria
EscoltoFelip Puigen la seva compareixença davant la premsa i compto que diu fins a tres vegades «l’ombra de la sospita». Ho diu en moments diferents i fent referència a situacions diverses, però el sintagma se m’instal·la al cervell. És una frase feta, segurament el caliu que et queda a la memòria després d’haver vist una pel·lícula amb aquest títol o d’haver sentit la construcció en un diàleg de sèrie negra.
I surt de la boca dePuigcom una mena de recurs oratori que ni ell mateix no és conscient que es repeteix amb tanta insistència.
Aquesta és la clau del moment que vivim. Una ombra que s’estén sobre el territori d’aquest país i que potser prové d’un núvol fosc que amenaça de descarregar. L’episodi de Santa Coloma de Gramenet (encara per aclarir, és clar; encara sota la prevenció que generen les actuacions del jutgeGarzón), s’afegeix a la resta que ja sabem i completa un àpat en el qual estan parats tots els plats de la sospita generalitzada. Si és que hi ha indicis certs, si més no morals, d’una mala pràctica en el cas de la Fundació Trias Fargas, no pot ser que el president de la Generalitat argumenti que no afectaran CiU perquè l’elector de la coalició no dóna importància a la corrupció. Si és que la presumpció d’innocència és sincera, no s’hi val que CiU la menystingui a l’hora d’analitzar les causes i els perquès de les respostes socialistes. Tot plegat, per al ciutadà desorientat, és un desori fenomenal que no fa sinó confirmar les intuïcions que tenia sobre les males arts que genera la política. Costarà molt de redreçar aquesta percepció. Costarà molt d’allunyar la sospita i costarà molt d’evitar, amb les armes de l’honestedat i el joc net, que les ombres acabin essent l’anunci de la tempesta que es congria en aquell estany que en dèiem fa temps l’oasi català.
