Set x set
Bolxevisme blanc
Ahir a la tarda, mentre escrivia aquestes línies, la web deLe Mondemantenia una ciberxerrada sobre l’allau de suïcidischezFrance Télécom, un dels operadors europeus de telefonia mòbil i internet més grans. Responia a les preguntes dels lectors el periodistaIvan du Roy, que acaba de publicar un assaig sobre el fenomen: 24 treballadors de l’empresa s’han llevat la vida en 19 mesos. L’últim ho va fer dilluns llançant-se per un viaducte de l’autopista;Jean-Paulva deixar dos fills i una carta en què denunciava el sofre que es respira a la companyia.
El malson va començar el 1997 amb la privatització de l’empresa i una radical reestructuració de l’organigrama: una gran part dels assalariats han estat obligats a canviar de tasca –el que reparava avaries domiciliàries l’han col·locat de teleoperador– o de lloc de treball, a centenars de quilòmetres. Qui s’hi resistia, acabava convertit en una andròmina inútil. Les últimes setmanes, els operaris entrevistats pels mitjans francesos expressen les mateixes queixes: control mil·limètric dels descansos, pressió insuportable per augmentar la productivitat i deshumanització de les relacions laborals.
Al segle XIX, les condicions de treball –jornades de fins a 16 hores en soterranis insalubres, nens inclosos– minaven la resistència física. Ara sembla que castiguen l’aguant psicològic en pro del mateix: la rendibilitat. En aquella època,Marx, el barbut equivocat, almenys va donar forma al malestar. Avui, no obstant, l’ultraliberalisme ha fet una volta perversa de rosca i el món pateix els rigors d’un bolxevisme blanc sense cap brúixola que indiqui cap a on anem.
