'Calors d'agost', per Josep Oliver

Aquestes setmanes, el país redueix la seva activitat i tot sembla posposar-se. Però en l’àmbit internacional, on es desenvolupen els esdeveniments que més impacte tenen sobre la nostra vida, res s’atura i, més sovint del que sembla, alguns dels fets més notables tenen lloc en aquests moments de letargia estiuenca.

Això és el que va passar l’agost del 1971, quan el president dels Estats Units, Richard Nixon,va anunciar al món un dels esdeveniments més rellevants de la postguerra: el final de la convertibilitat exterior del dòlar i a més, i per a desencant de tots els que en posseïen, la seva devaluació. Uns quants anys més tard, el 9 d’agost del 2007, el Banc Central Europeu va injectar una extraordinària quantitat de recursos al sistema bancari, assenyalant el moment en què els historiadors dataran l’inici de la pitjor crisi financera internacional des de la gran depressió dels anys 30.

Aquest agost del 2009 també s’està carregant d’importants notícies. Algunes d’elles estrictament econòmiques i altres de directament vinculades a opcions estratègiques europees. Però totes amb abast rellevant a llarg termini o amb impactes molt substantius per al nostre benestar immediat.

Un d’AQUESTS moments va tenir lloc dijous passat, 6 d’agost, quan el Banc d’Anglaterra, aigualint el vi de la recuperació, va anunciar la continuïtat de la seva política d’expansió monetària amb l’augment en 50.000 milions de lliures esterlines més els 125.000 milions ja utilitzats per a la compra de deute públic o privat.

La continuïtat d’a-questa intervenció suggereix que les autoritats monetàries britàniques tenen una interpretació dels brots verds molt menys optimista de la que han presentat els mercats aquestes últimes setmanes. O potser és que, i això seria encara més preocupant, el Banc d’Anglaterra té informació privilegiada sobre problemes que podrien afectar parts del seu sistema financer. També és possible que siguin l’escàs efecte sobre la concessió de crèdits de la seva política expansiva o la fortalesa de la lliura les raons d’aquesta sorprenent decisió.

Sigui quin sigui l’origen d’aquesta, constitueix una clara indicació que aquests brots no impliquen, ni implicaran durant un llarg període, una sòlida recuperació. I que, una vegada finalitzada la fase de col·lapse financer començada l’octubre passat, estem entrant en aigües desconegudes, potser menys turbulentes a curt termini, però que no sabem cap on ens conduiran.

A l’altre extrem del món, els rumors sobre una possible decisió xinesa de tallar, de forma radical, el subministrament de crèdit intern, van tenir importants conseqüències en els mercats financers, encara que el més substantiu és el que pugui tenir lloc en els pròxims mesos. Efectivament, encara que la turbulència inicial es va calmar posteriorment, la veritat és que la preocupació sobre el que acabarà succeint en l’economia xinesa ha augmentat notablement, a mesura que la recuperació mundial es consolidava i s’establia, cada vegada en una proporció més gran, sobre el creixement xinès.

El problema que afronta el país és, exactament, el contrari del que experimentem aquí: un creixement del crèdit absolutament excessiu, de l’ordre del 30% en taxa interanual, i que ha generat un volum de més de set bilions de iuans de nou crèdit a finals de juny, una xifra molt superior als cinc bilions que s’esperaven per al conjunt de l’any. Un augment tan excepcional es troba darrere de la intensa recuperació borsària, el fort increment de la inversió, la millora immobiliària i, en fi, el notable creixement de l’economia xinesa (al voltant del 9% en el segon trimestre). Però, com tots elsbooms finançats amb excessos crediticis, s’acabarà autodevorant si no es frena ràpidament.

Finalment, el principi d’acord entre Moscou i Ankara per a la construcció d’un nou ramal de connexió gasística (el del sud), que pel llit del mar Negre continuaria per Turquia cap a la Unió Europea significa un cop molt dur a les pretensions de la Unió. Aquesta nova branca tancaria el cercle iniciat amb la construcció del gasoducte que hauria de passar pel fons del mar Bàltic, i evitar així alguns països de l’est d’Europa.

La Unió Europea havia celebrat, fa unes quantes setmanes, l’acord per construir el gasoducte Nabuco, que hauria de derivar gas des de l’Àsia Central fins a Europa, a través també de Turquia, com una important mesura de reducció de la dependència energètica de Rússia. Si es confirma aquest moviment, aquesta aconseguiria obviar el trànsit de gas a través d’Ucraïna i la guerra de Geòrgia, també l’agost del passat any, tindria noves interpretacions.

IGUAL QUE també caldrà reconsiderar l’oposició alemanya i, especialment francesa, a l’ingrés de Turquia a la Unió Europea. L’augment de la dependència europea del gas rus (o asiàtic a través de Rússia) apareix com una cosa difícilment evitable a mitjà termini, si no és a canvi de modificacions substancials en el tauler de l’est europeu de la Unió.

Notícies relacionades

Massa pressa per a Sánchez i Feijóo

La valentia de Nico

En síntesi, uns primers dies d’agost que, malgrat el tedi estiuenc, estan prenyats de conseqüències per al nostre futur. Potser alguns estem relaxats, recuperant forces. Però, al nostre voltant, no s’ha aturat res. Convé no abaixar la guàrdia. Al setembre no comença res, malgrat que a vegades ho sembli.

* Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.