31 d’oct 2020

Anar al contingut

Opus mei

Benedetti, inventor d'una paraula

josep Pernau

Ha mort ara, als 88 anys, Mario Benedetti, un home que va saber aprofitar els molts anys que li va tocar viure. Va ser un autor de ploma tan extensa com rica en gèneres, però em limitaré a traçar unes pinzellades sobre l’ésser humà que amagava l’escriptor.

L’atzar li va proporcionar l’Uruguai com a bressol natal, l’anomenada Suïssa d’Amèrica, experiència que quedaria com a herència de solidaritat a tot un continent de governants autòcrates. Va conèixer l’exili, en un període turbulent, i va deixar a la humanitat una mostra de sentit de l’humor, que agrairan sempre els que han pogut disfrutar d’una paraula de la seva invenció: desexili, amb totes les seves formes verbals. La persona que ha patit l’exili espera ser desexiliada.

Una crisi econòmica va ser la base de la conflictivitat a la dècada dels anys 60 –els tupamaros--, a la qual les forces policials van respondre i que el president constitucional, Juan María Bordaberry, va voler posar a les seves ordres, cosa que va donar com a resultat una dictadura civicomilitar, iniciada el juny de 1973 i liquidada el febrer de 1985.

Molestava l’escriptor de prestigi. Eren els anys de la deportació o de la desaparició d’aquells que no se sotmetien. Al Perú li van donar feina en un diari, però amb una condició: que no escrivís ni una paraula sobre política. Era l’època en què es parlava d’una operació Còndor dirigida per Kissinger que sobrevolava el Con Sud, teledirigida des de Washington.

Va tenir adversaris assenyalats per la CIA, però no li van faltar amics que el van admirar. Joan Manuel Serrat n’és un, que el compara amb Antonio Machado: «Un home bo, en el millor sentit de la paraula». L’Atlàntic va unir dos homes bons, exiliats tots dos, encara que un no va arribar a ser un desexiliat.