Esport i ciutadania

Esport i ciutadania és el lema que portava com a subtítol La Rambla, el setmanari esportiu fundat per Josep Sunyol a principis de l’any 1930: «Quan diem esport volem dir raça, entusiasme, optimisme, noble lluita de la joventut. I quan diem ciutadania volem dir: civilitat catalana, liberalisme, democràcia, generositat i amples afanys espirituals». I s’afegia que Sunyol «sabé veure clares les noves possibilitats de dues paraules: Esport i Ciutadania. I vàrem dedicar-nos al cultiu noble de l’esport, força nova, i a l’exaltació noble de la lluita agermanada. Era la brega de l’estadi i la brega útil de l’asfalt de la ciutat (...) Les joves democràcies europees oferien un exemple viu i Catalunya, poble europeu amb aspiracions europees, volia seguir-les. La Rambla va voler ser, doncs, expressió viva d’un poble i d’una democràcia».

En definitiva, deixant a banda el concepte de raça, que avui té unes accepcions no acceptables, Josep Sunyol --president del Futbol Club Barcelona (1935-1936), diputat per ERC al Parlament de Madrid (1931-1936), afusellat pels sollevats a la serra del Guadarrama el 6 d’agost de 1936-- pretenia «aprofitar la passió que les masses senten per l’esport per, a través d’un periòdic esportiu, inculcar-los l’esperit de ciutadania, la catalanitat i el republicanisme» (J.M. Solé i altres, Sunyol, l’altre president afusellat, 1996). Amb objectius semblants es presentava al Palau de la Música de Barcelona el 10 de juliol del 2007 la Fundació Esport i Ciutadania, que advoca per recuperar la dimensió social de l’esport tan allunyada de la violència i les pressions mediàtiques i polítiques que sovint l’envolten.

Aquesta breu incursió històrica ve a tomb arran de la polèmica que aquests dies envolta les celebracions del FC Barcelona després d’haver aconseguit el doblet i en previsió del que pugui succeir el dia 27 de maig si guanya la Champions. El debat se centra en si cal trobar un espai més adient per a les celebracions que Canaletes o la plaça de Catalunya, mentre que el president Joan Laporta ja ha indicat que les celebracions del club es fan a l’estadi. Les dues celebracions no són incompatibles i totes dues haurien de mantenir-se. D’una banda, com ja s’ha fet altres vegades, la celebració oficial correspon fer-la a l’estadi amb la participació dels socis. De la mateixa manera, la celebració institucional segueix tenint un marc propi que és la presentació dels trofeus aconseguits a les diverses institucions de la ciutat i del país. D’altra banda, al llarg de la història --especialment de la història més recent i fent bones les paraules pronunciades pel president Narcís de Carreras, «el Barça és més que un club» i, per tant, és lògic que les seves gestes despertin una emoció col·lectiva que va més enllà dels seus socis.

El FC Barcelona ha estat un referent de llibertat, de valors democràtics i de catalanisme. És encara avui dia una reafirmació d’aquests valors que van ser durament perseguits durant la dictadura. És per aquesta raó que no es pot negar el legítim esclat de joia que acompanya les victòries de l’equip, sobretot, com és el cas d’ara mateix, quan aquestes victòries s’aconsegueixen amb un entrenador que està molt identificat amb tot el que representa aquest club per a una gran majoria de catalans. De manera que no seria acceptable trencar una llarga tradició. Les victòries se celebren a Canaletes (o ara, si es vol, també a la plaça de Catalunya, que proporciona un espai molt més ampli), perquè a la dècada dels anys 30, quan encara no existia la televisió i la ràdio era un mitjà minoritari, a la seu de La Rambla (rambla de Canaletes 13, principal) hom penjava al balcó una pissarra amb el resultat del partit quan el Barça jugava fora.

Una altra qüestió és que sovint les celebracions siguin aprofitades per una colla de brètols per destruir el mobiliari urbà i propiciar enfrontaments amb les forces encarregades de mantenir l’ordre. Aquests col·lectius violents no solament desprestigien tot el que representa el club, sinó que ni tan sols formen part del seu entorn. Són col·lectius amb un pòsit totalitari que aprofiten les celebracions esportives i qualsevol mena de manifestació ciutadana legítima per imposar a la resta de participants d’aquests actes el seu discurs intransigent, violent, destructor i xenòfob. No és nou: des de sempre els grupuscles totalitaris s’han especialitzat a rebentar els actes multitudinaris i a aprofitar-se’n amb interessos políticament inacceptables per a la gran majoria.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El repte que es planteja a les autoritats municipals està, doncs, a respectar el legítim dret que tenen els ciutadans a manifestar la seva joia per les gestes esportives aconseguides pel seu club en els llocs on sempre ho han fet i a evitar que aquestes concentracions serveixin de pretext als grups radicals per desfermar la violència. No és un repte fàcil de resoldre, però no és impossible, com ha demostrat l’actual president del club expulsant la violència de l’estadi. En tot cas, el lema impulsat per Josep Sunyol, Esport i ciutadania, suposa també respectar el dret dels ciutadans a manifestar-se pacíficament per celebrar les victòries del club que més bé ha sabut identificar-se amb el país i, alhora, impedir l’acció dels violents, que són la cara oposada de l’esport i dels valors ciutadans. En definitiva, cal fer compatibles les celebracions a l’estadi i a la plaça de Catalunya i deixar fora de joc els violents.

*Catedràtic d’Història Contemporània