Termòmetres i altres records

Sembla que s'ha dictat la pròxima desaparició dels termòmetres de mercuri. És veritat que ja des de fa temps tenien un aspecte antiquat, d'ençà que es van inventar els termòmetres digitals, o com se n'hagi de dir, que marquen la temperatura amb uns números en una pantalla. Ja no calia mirar fins on arribava aquella estreta columna d'un líquid blanc o platejat, que sovint obligava a anar girant el termòmetre per veure amb precisió si havia pujat fins als 38 o 38,5 graus.

El mercuri és un element mòbil, i ha servit, i encara serveix, per observar les oscil.lacions de la febre. Si no m'equivoco, el seu nom està relacionat amb el déu Mercuri, que en la mitologia romana era considerat protector dels mercaders, els comerciants que pel seu ofici anaven d'un lloc a un altre. Amb el termòmetre de mercuri hem mercadejat la salut durant segles, perquè és un invent del segle XVII.

El progrés, que crea tantes coses, també és un constant destructor. Som deutors de l'invent d'aquell termòmetre que durant generacions va ser un avís importantíssim per al control de les malalties i que ara se'ns presenta com a perillós. És cert que el mercuri i els seus vapors són tòxics, i que amb els nous ter- mòmetres digitals el risc desapareix. El teníem domesticat dins d'un tub, però si la presó de vidre es trencava, el mercuri en llibertat podia afectar greument la salut si hi entràvem en contacte. Quan arriba al mar, els peixos es contaminen i les conseqüències les patirem després nosaltres.

Notícies relacionades

La llonganissa del jutge Hurtado

Fàbriques d’habitatges

Els que ja tenim molts anys conservem algunes imatges que, quan érem nens, representaven l'existència d'una malaltia, encara que fos d'escassa importància. L'una era el metge familiar que ens obligava a ensenyar-li la llengua. També hi havia qui t'auscultava el pit i havia de dir "33", com si fos una fórmula màgica. Un altre record és el de la popular lavativa, aquella aigua calenta que hi havia en un dipòsit que algú mantenia enlairat i que ens ficaven cul endins amb una cànula. Avui és més distingit dir-ne ènema, una paraula que ve del grec i que significa "introduir".

I aquell termòmetre dels anys infantils ens educava en la paciència. Calia mantenir-lo ben pressionat a l'aixella, durant cinc minuts d'immobilitat. "¿Encara no?", preguntàvem. I el pare o la mare mirava el seu rellotge. "No, encara falten dos minuts". El pas del temps es feia lent. Sovint, de grans, hem oblidat aquella lliçó de saber esperar.