Francesc Aresté: "No pararem fins a ser el segon club de Barcelona"

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: vostè va ser president del Sant Andreu, amic personal de Joan Gaspart, a qui va convèncer perquè fos el màxim mandatari de l'entitat, i ara és vostè el president dels actes del centenari. És evident que estic davant l'home que ha convertit el Sant Andreu en un gran club.

--És evident que vostè està, si de cas, davant de l'avi que estima més el Sant Andreu, davant d'una persona que es desviu pel Sant Andreu, però no davant l'expresident més important, ni de bon tros. ¿Sap per què? Perquè el Sant Andreu és l'únic club que és de tot Catalunya.

--¿Perdó? Expliqui'm això. Però expliqui-m'ho bé, que ho entengui.

--Aquí tots s'omplen la boca de Catalunya, de catalanitat, i em sembla lloable, em sembla bé, m'agrada, té sentit, però l'únic club que ha portat la senyera per tot Espanya durant tota la vida, amb orgull infinit i, que ho sàpiga, sense problemes, hem sigut nosaltres: el Sant Andreu. Les quatre barres són sant i senya de la nostra entitat i, fins i tot, quan vam celebrar les noces d'or, vam enviar una carta a la Casa Reial fent-li notar aquest detall.

--Però, perdoni, devien utilitzar algun truc en els temps de Franco, en els temps, com diria Alex Ferguson, en què el Reial Madrid es creia el rei del món.

--Doncs sí, vam utilitzar algun truc, encara que al principi no es van adonar del detall. Quan se'n van adonar, el Govern Civil ens va obligar a posar-hi una cinquena ratlla. I l'hi vam posar, però tothom interpretava, allà on anàvem, que la nostra samarreta seguia representant la senyera.

--Però m'han comentat, hi insisteixo, que per caure bé se servien de més d'un truc. M'han dit que arribaven a les ciutats on jugaven com si fossin la caravana dels Reis Mags d'Orient.

--El nostre president Narcís Sala va idear una cosa que ens va convertir, sí, en un club únic a tot Espanya. Quan arribàvem a la ciutat on jugàvem, visitàvem hospitals de nens i asils d'avis per donar-los joguines i regals, atenent-los en nom del Sant Andreu.

--Però seguien plovent-los els insults tot just saltar al camp.

--Pocs, molt pocs. Home, sempre s'escapava algun "perro catalán", però el tracte sempre va ser exquisit.

--Futbolísticament parlant, porten una trajectòria impecable. Els veig aviat, molt aviat, tornant a visitar els hospitals i asils de tot Espanya a Segona, o qui sap si a Primera.

--Després de l'ascens, hem guanyat la Copa de Catalunya i, sí, no li negaré que ens fa una il.lusió boja fer coincidir el centenari, l'any que ve, amb el nostre retorn a Segona i seguir somiant amb Primera.

--¿No van molt de pressa?

--És una manera de parlar, d'animar-nos, de traduir en paraules la il.lusió que tots tenim de convertir el Sant Andreu en un Getafe, en un Rayo. No pararem fins a ser el segon club de Barcelona.

--Escolti, perdoni, però ¿què fem llavors amb l'Espanyol?

--L'Espanyol se'n va ara a Cornellà, ¿oi?, de manera que nosaltres ens podem convertir en el segon equip de la ciutat de Barcelona.

--Amb Joan Gaspart com a president, tot, tot, és possible.

--Noto certa ironia en les seves paraules. ¿No deu dubtar del que representa per a nosaltres que Joan Gaspart sigui president del Sant Andreu?

--Diculpi, però no hi ha gens d'ironia en el meu comentari. Deu ser que són molt sensibles amb el tema.

--L'hi explicaré: és possible que el Sant Andreu hagués sobreviscut sense l'ajuda econòmica de la família Gaspart, molt possible, però li asseguro que, sense la seva ajuda, mai de la vida hauríem somiat estar on estem i plantejar-nos les aspiracions que ens plantegem. A Joan Gaspart li hauríem de fer un monument, gran, gran, a la plaça del Comerç.

--No ho dubto, però quan s'enfronten Barça i Sant Andreu, ell sempre vol que guanyi el Barça.

--Sí, això li he dit mil vegades que s'ho podria estalviar, que no fa falta que ho comenti. A més, ell sap que el Sant Andreu té socis i simpatitzants del Barça, del Madrid, del Betis, de molts clubs, i això que diu no ens fa cap bé. Però, bé, ja se sap, el cega la passió.

--¿A qui se li va ocórrer la idea?

--¿La de ser president? A ell. Un dia a l'arribar a la llotja, em va dir: "Francesc, ¿tu creus que qui paga, mana?". "És clar", li vaig dir. "Doncs, llavors, em ve de gust ser president". Va ser fa quatre anys i ho vam celebrar amb un dinar a Montserrat.

Notícies relacionades

El final d’Arquimedes

Els canalles i l’esperança

--Aquesta passió que té Gaspart pel futbol és tremenda ¿oi?

--Ja ho diu ell: "Mira, Francesc, jo no tinc vicis, ni grans ni petits. No fumo, no bec, no jugo, no vaig amb senyores... El meu únic vici són el Barça i el Sant Andreu".