Difunts i epitafis

Demà, dia de Difunts, diu la tradició que toca recordar els morts, passejar pels cementiris, patir els primers freds i menjar castanyes. Què hi farem: són rituals de pas. Qui dia passa any empeny. Confesso que no tinc gens de pressa per incorporar-me al món dels difunts, però sempre m'han atret els epitafis. No és gens fàcil jugar-s'ho tot a una única frase que servirà de targeta de presentació per a les generacions futures. Hi ha epitafis que volen ser descriptius, com el deJohn Wayne("Lleig, fort i formal") i n'hi ha de periodístics, com l'anònim català que informa que el difunt "Va morir buscant bolets". Hi ha epitafis enginyosos, com el que s'atribueix aGroucho Marx("Perdonin que no m'aixequi"), el deMiguel Mihura("Ja deia jo que aquest metge no m'inspirava confiança") o l'anònim irlandès que diu: "M'ha costat tota una vida arribar fins aquí". Un que m'agrada especialment pel seu sentit de l'humor és aquest: "Aquí descansa un sacerdot, / allà una ballarina. / Ell ensenyava doctrina, / ella ho ensenyava tot". Entre els venjatius, destacaria el que diu: "Aquí jau la meva dona, freda com sempre", o aquest altre del cementiri de Salamanca: "Amb amor de tots els teus fills, menys Ricardo que no va donar res". Va quedar ben retratat el tal Ricardo... I un clàssic del mal rotllo: "Jo vaig ser el que tu ets, i tu seràs el que jo sóc".

Les possibilitats, com es pot veure, són infinites, però és comprensible que en l'últim moment, atribolat per les presses, al candidat a difunt li pugui fallar la inventiva. Potser per aquest motiu cada vegada es fan més cremacions. Aquí no calen paraules; només fum.