Ha estat un plaer

La meva mare, quan té ganes d'abreujar, s'aixeca, mira a la concurrència i diu: "Passi-ho bé, que cauen gotes". No cal dir res més, perquè les senyores catalanes amb monyo, les educades en l'austeritat i l'esforç, no van donant explicacions interminables. I si va amb presses, retalla el comiat fins a un concís Adéu, Andreu. No és dona d'a reveure o de fins aviat. Vés a saber si demà passarà per aquí i s'estima més no crear falses expectatives. En això, la meva àvia Rosa encara era més contundent. Sobretot, amb les persones mal educades o els dependents poc cordials: "Miri'm bé, sisplau, perquè no em tornarà a veure". I sortia, amb el cap ben alt, sense mirar enrere. Ja estava tot dit.

Cadascú s'acomiada com vol, només faltaria, però n'hi ha que ho volen deixar tot lligat i ben lligat. Com si el món s'acabés en el mateix instant de l'adéu. S'aixequen, se'n van cap al rebedor, tornen i s'asseuen. Per a aquests s'ha de tenir unes quantes ampolles de cava, ben fresc, a la nevera. Quan et despertes, de matinada, assegut al sofà, fet un fàstic i preguntant-te on ets, solen haver-se'n anat. L'especialitat del meu marit és el comiat a la pamplonesa. Que és igual que a la francesa, però amb menys savoir-faire. Si els convidats encara són allà després de la mitjanit, es posa el pijama i a dormir. Ni parlar- ne de dissimular. N'hi ha que són més directes. El nostre amic Miguel badalla, es mira la seva estimada esposa Isabel, i deixa anar: "Això comença a ser un avorriment". I se'n va. És un gran esportista i no li agrada perdre; ni tan sols el temps. A mi, avui, em costa trobar les paraules adequades. Però no em queden més líni- es. Ha estat un plaer.