Laura Kait: "Ningú ho és tot per a un altre"

--¿Quan demana ajuda, una parella?

--Vénen quan un dels dos comença a sospitar que l'altre es vol separar. O per una qüestió d'infidelitat, que, entesa en un sentit ampli, significa que un dels dos ha trencat el pacte implícit que els mantenia junts. També demanen ajuda quan la dona, passats els 40 anys, decideix estudiar, fa una carrera universitària, adquireix una professió i es transforma en una persona que el marit no reconeix.

--¿A quin pacte es refereix?

--A tot això que una parella va parlant i construint: quina vida volen fer junts, quins plans tenen, com afrontaran els fills, si és que n'hi ha. Tot això. No hi ha un pacte escrit, és com un acord tàcit que es traça al llarg dels anys. Si un dels dos el trenca, ho pateixen tots dos, perquè el que provoca la crisi sap que s'hi juga una cosa important. En aquesta fase és quan es diuen frases característiques: "Aquest/a no és la parella amb qui em vaig casar", o "Estàs molt canviat/a", o "És que t'importen més altres coses que jo".

--¿Per què es trenca?

--El motiu pot ser econòmic, professional o per un canvi en l'interès sexual, on a vegades subjau la dificultat d'assumir que s'envelleix. Que la dona accepti una feina a Brussel.les, per exemple, pot donar problemes. Si és l'home qui treballa a Madrid i ve els caps de setmana no passa res, però a la inversa resulta un espant que fa capgirar la vida matrimonial.

--¿Qui proposa fer teràpia?

--En general, qui es vol separar. A la inversa és molt difícil. Qui intenta trencar utilitza l'extorsió sentimental: "Aquest és l'últim intent, i si no véns em separo de tu". L'altre hi accedeix. Si qui ho proposa no vol separar-se, l'habitual és que li responguin: "Fes-la tu, la teràpia".

--¿Quin és el desenllaç?

--Quan un dels dos ha decidit separar-se, el final és la separació, llevat d'excepcions. Si no ho fan en el primer intent, ho faran en el següent. Si hi ha desig de separació és que alguna cosa fonamental d'aquell pacte s'ha trencat.

--¿Sol haver-hi terceres persones?

--Jo ho plantejaria al revés: rarament apareix una tercera persona que sigui la causa de la separació. Aquesta persona sorgeix quan un està amb el desig i la mirada atents per captar la seducció. Llevat d'aquelles parelles que són infidels des del primer dia perquè això és part del pacte.

--¿Acords d'infidelitat?

--Sí. Això en alguns sectors no ha variat gens. És decimonònic, però té noves versions, més avantatjoses: ara ja no cal posar-li un apartament a l'amant, perquè, normalment, és una professional autònoma que ja té cotxe, casa i fills. I pot estar casada, també.

--¿Quin sentit té avui dia tenir un amant i seguir casat?

--Hi ha un text de Freud que explica per què alguns homes necessiten separar el sexe de l'amor. Diu que l'amor té a veure amb el vincle de la mare, i amb la mare no es practica sexe. Llavors, a casa hi ha la persona que s'estima i a fora la destinada al sexe. Això també els passa a les dones. Ser home o dona no depèn del sexe biològic, sinó de la posició que s'adopta a la vida.

--¿Ara separar-se és més fàcil?

--Ara les parelles es poden separar amb més llibertat, tenen més recursos, encara que als diaris veiem cada dia un munt de dones agredides o mortes per homes que no toleren la separació.

--Sí. ¿I per què?

--La vida en parella s'hauria de recolzar en una renúncia. És un concepte psicoanalític: ell renuncia a no tenir-ho tot per a ella, i ella renuncia a no ser-ho tot per a ell, ni ell tot per a ella. Però, curiosament, les frases d'amor estan plenes del contrari: "Tu ho ets tot per a mi" o "Tu tens tot el que jo necessito".

--Són metàfores.

--Si això es pren com una metàfora, fantàstic. Però si s'ho creuen de debò, perquè l'Església diu que estaran junts fins que la mort els separi, significa que els homes que maten aquelles dones estan actuant com uns perfectes cristians: ¿fins a la mort?, doncs la maten. Sembla que ningú s'adoni de la bogeria d'aquestes frases, que són perillosíssimes si algú se les creu. Inconscientment, per descomptat. Ningú ho és tot per a un altre.

--¿Què és la parella?

--Això és molt important. El psicoanalista francès Jacques Lacan va dir: "Estimar és donar el que no es té a canvi del que no s'és". I va crear un neologisme per explicar el concepte d'enamorament: en va dirodiamorament. L'odi no és més que l'altra cara de l'amor, i porta incorporat el "menteixo". Així s'arma l'amor: amb odis, amors i mentides. Malentesos que es van teixint, no mentides conscients.

Notícies relacionades

El Jerusalem de Netanyahu

Consensos en els canvis

--¿Què tenen les que funcionen?

--Un requisit és l'amor. Va canviant, però és fonamental. Un altre, ser divertits. Divertir-se junts.