L'economia en campanya

El cara a cara celebrat dijous entrePedro SolbesiManuel Pizarro,portaveus econòmics dels grans partits en disputa, era tan necessari o més que els que enfrontaranJosé Luis Rodríguez ZapateroambMariano Rajoy.En certa manera, aquest debat que van veure cinc milions d'espectadors ha suplert les deficiències de difusió efectiva de les polítiques econòmiques. Hi han sobrat demagògia i missatges equívocs, i hi hem trobat a faltar, en canvi, informació significativa.

El cas és queSolbesiPizarroens van proporcionar una visió tranquil.la i expressiva del que significa votar la dreta o l'esquerra i la trobada també va servir per saber el grau de confiança que ofereixen els seus cervells econòmics. Va quedar reflectit a l'enquesta que va fer després del debat Antena 3, la cadena que el va organitzar.

ELS

DOSpersonatges van exhibir bones maneres, peròSolbesva guanyar la batalla per 10 punts.Pizarrova oferir la recepta liberal: menys impostos, més mercat i

menys Estat, mentre que el seu adversari sostenia que el mercat tenia els seus límits i que els impostos s'han de mantenir en nivells raonables per afrontar atencions socials. El segon deRajoyper Madrid va ressaltar que sense un creixement superior al 3% patiria l'ocupació, però crec que el segon deZapaterova convèncer a l'assegurar que en èpoques de crisi --"turbulències", va dir-- l'esquerra està més preparada perquè els efectes socials siguin menys dolorosos.

La claredat era necessària en una campanya paradoxal en què la dreta aparentava que passaria per l'esquerra els socialistes. La crisi, o com vulguem anomenar-ho --desacceleració, sot, ajust o turbulència--, ha dotat el PP d'una arma poderosa.Zapaterono té la culpa d'una crisi mundial que s'ha originat a partir de la desconfiança per les males pràctiques de la banca americana i també perquè els òrgans governamentals i privats de control d'aquestes operacions han fallat.

No obstant, amb culpa o sense culpa, s'entén que el PP exploti les últimes dades d'atur i l'escalada inflacionista. No obstant, el que és paradoxal és que no es van apreciar durant el debat les diferències previsibles entre les ideologies en disputa, ni en continguts ni en símbols.

UnMariano de los Currantesanunciava que alliberarà dels impostos tots aquells que guanyin menys de 16.000 euros a l'any, iZapateroprometia tornar 400 euros als contribuents sigui quina sigui la renda i el patrimoni que tinguin, tant per al mileurista com per aEmilio Botín,però excloent-ne els més pobres que no fan declaració, a més de remetre 2.500 euros als nounats, sigui la infantaSofiao el fill d'un parat.

IPizarro,a qui se suposa de comunió liberal --laissez faire, laissez passer-- i del protagonisme de la societat civil, retreia abans del debat de dijous l'escassa propensió deSolbesa l'intervencionisme. El va anomenar "quietista", recordant el seu paisàMiguel de Molinos,místic aragonès del segle XVII mort a les masmorres de la Inquisició per sostenir aquesta heretgia.

No és una paradoxa nímia que

Emilio Botín,el primer banquer espanyol;Gerardo Díaz Ferrán,al capdavant de la CEOE, i el G-14,lobbydels grans constructors, s'aliniessin al voltant deZapatero.El primer agraeix que el Banc d'Espanya posi la mà al foc per la salut de les entitats financeres, i els altres dos recolzen el Govern per estendre l'optimisme i per prendre mesures actives perquè el totxo, motor del creixement i principal subministrador d'ocupació, no s'enfonsi, sinó que procedeixi a una limitada reculada. Les últimes mesures de la ministra de la Vivenda,Carme Chacón,que estableixen facilitats de conversió dels lloguers en compra, són poc socialistes, però donen oxigen al sector.

El PP s'està valent de l'economia com el seu principal ariet --el PSOE anava a remolc en aquesta qüestió--, però no havia presentat alternatives clares. Tampoc ha donat un diagnòstic seriós, si no s'infereixen com a tals les declaracions tremendistes deMiguel Arias Cañete,que exigia "un pla brutal", o les d'Eduardo Zaplana,que denunciava problemes als bancs.

Han preferit disparar contra ens que compten amb la confiança pública, com l'Institut Nacional d'Estadística o el Banc d'Espanya, que han acusat de manipular les xifres.

AQUESTAactitud no sembla solvent en un partit que pot governar, com tampoc ho és latricefàliadels seus portaveus econòmics:Manuel Pizarro,que no podria exercir part de les competències de la cartera d'Economia per les incompatibilitats derivades dels seus càrrecs en el sector ener- gètic;Miguel Arias Cañete,responsable oficial de temes econò- mics del partit, iJuan Costa, director del programa electoral. Al camp contrari, les coses estan més clares:Pedro Solbesha firmat un contracte de continuïtat de manera més fefaent que una escriptura notarial.

Notícies relacionades

Que caigui Espanya

Les criptomonedes i el futur

NiZapateroniRajoyes mouen amb comoditat en l'assignatura de l'economia. El president ja va rebre, al seu dia, un parell de lliçons de l'exministreJordi Sevilla,i dues més deMiguel Sebastián.Però el pobreRajoyes pot tornar boig si mira d'orientar-se entre les contradictòries posicions dels que fiquen cullerada en aquest assumpte a les files del PP.

* Periodista.