Assossec a l'escola

Segurament el que li convé a l'escola és que no se la remogui gaire. És clar que el seu marge de progrés encara és força alt si fem cas d'indicadors i resultats, però no és tan clar que la millora hagi de venir de la mà d'una sacsejada massa forta. El que li cal a l'escola és un cert assossec, que els seus actors puguin fer amb condicions i tranquil.litat la seva feina i que els poders públics assegurin que això sigui així. El bon funcionament del sistema, més enllà de grans proclames i del simbolisme de les grans lleis, depèn de l'encert de mesures menys solemnes, de les polítiques de proximitat, també d'actituds i valors.

Ja és prou complicada la feina d'ensenyar i aprendre perquè hi aboquem al damunt totes les ocur- rències. Les escoles són unes institucions molt complexes, que tenen com a eix central infants i joves en procés de formació, que apleguen per fer-ho professionals de perfils i sensibilitats molt diverses, que intervenen a més a més en esferes compartides amb famílies generalment encara més diverses, amb les seves prioritats educatives i les seves maneres d'entendre el món i les coses.

LES

ESCOLES,sovint en un mateix espai i en un mateix temps i, en qualsevol cas, en una mateixa acció d'educar, han de saber harmonitzar tots aquests col- lectius i totes aquestes persones. D'aquí la importància --i molt més com més plural és l'escola-- de construir referents comuns, d'enfortir els drets col.lectius, de saber donar un plus de valor a allò que és de tots i que pot acabar sent de ningú, d'extremar la cura per aquelles pautes de comportament que asseguren el funcionament regular de la institució.

Per fer-ho possible, les escoles necessiten la cooperació dels seus diversos estaments i la feina de tots els seus òrgans, però també uns equips directius capaços i predisposats que assegurin que l'organització funciona, que els projectes dels centres es posen en marxa, que les pertorbacions inherents a comunitats tan complexes són les raonables i no s'enquisten, que els límits hi són per complir-los. És un lloc comú que la direcció dels centres, sobretot dels pú- blics, és una de les qüestions més mal resoltes del sistema. No és fàcil conformar equips directius que ho vulguin ser i que coneguin l'ofici, ni és fàcil observar un estímul i un suport de l'Administració prou eficaç i clar cap a aquests. Un sistema no pot anar prou bé si els seus llocs de màxima responsabilitat, com són les direccions dels centres, tan sovint no troben candidats per ocupar-los. ¿Amb quina actitud les direccions nomenades a dit poden dirigir d'aquesta manera aquests centres? ¿Quina altra organització suportaria sense parpellejar una situació com aquesta?

Quelcom passa perquè les coses siguin així i algun remei s'hi haurà de posar perquè deixin de ser-ho, encara que s'hagi de batallar amb la pressió dels que volen traspassar a l'escola fórmules gerencials d'altres camps sense considerar les específiques dinàmiques escolars, o encara que es topi amb la temptació d'entendre que qualsevol reforçament de les direccions és un acte d'agressió incompatible amb el funcionament democràtic dels centres. Les escoles i les seves accions educatives necessiten també unes direccions amb ganes, que disposin de les suficients competències directives, amb més capacitat de decisió i amb més obligació de respondre, que rebin tota l'atenció i el suport possibles per a la realització de la seva funció.

Les escoles han de poder construir un clima propici perquè l'acció d'educar fructifiqui, perquè es pugui assegurar el màxim progrés als més endarrerits i aixecar els sostres per a aquells alumnes que poden seguir uns ritmes més alts de formació i aprenentatge. Això aviat està dit, però fer-ho costa més, sobretot en aquelles escoles que apleguen alumnat més divers i d'entorns socioculturals més des- afavorits, i també amb plantilles de professors més inestables. Massa sovint es diu que la dificultat de progressar d'uns alumnes acaba marcant el ritme de progrés dels altres. Capgirar aquesta situació, aconseguir el màxim desenvolupament dels uns i dels altres, fer compatible inclusió i excel.lència, potser és un dels reptes més importants que tenen en aquests moments les escoles.

Les polítiques simples, que preveuen extensions universals de recursos i persones com si l'univers de les escoles i de l'alumnat fossin iguals, serveixen de ben poc. Les escoles, una vegada dibuixats els grans trets del sistema, necessiten mesures que compensin i reequilibrin desigualtats, necessiten vestits més a mida per a cada grup d'alumnes i per a la persona de cada alumne.

Notícies relacionades

¿Per què no venen a classe?

Els avantatges, i el risc, del congrés del PP

POTSERconvé no perdre de vista que la bondat del sistema s'acaba jugant en les distàncies curtes, fonamentalment en les escoles, en com se sàpiga aprofitar i potenciar les aptituds i actituds dels seus equips docents, en com s'encerti a trobar el professor adequat per a cada moment i per a cada grup d'alumnes, en el grau de satisfacció amb què els uns i els altres realitzin la seva tasca. Certament que l'escola necessita alguns canvis, però també, sobretot, que aquests es proposin i es facin amb criteri i mesura. Que de tant moure l'escola no l'acabem marejant.

* Advocat i professor de la UPF.