Anar al contingut

Un pas endavant de la cultura catalana

Una important fita cultural

DOLORS Bramon*

El nou 'Diccionari àrab-català' ens permet constatar les moltes relacions entre les dues llengües

La cultura catalana està d'enhorabona. Disposem d'excel.lents versions d'obres fetes directament de l'àrab al català, com les diverses novel.les del premi Nobel Naguib Mahfuz, de Salim Barakat, Abdelrahman Munif, de poemes de Mahmud Darwix, Mohammed Hamza Ghanayem, Hassan el- Ouazzani i un ja llarg etcètera. Tenim també magnífiques traduccions directes d'obres clàssiques àrabs, com poden ser la d'Els viatges del tangerí Ibn Batuta o la de la peça cabdal, de primera magnitud, com és la col.lecció de Les Mil i una Nits. Recentment i per primera vegada també ha vist la llum la traducció al català del Llibre Sagrat dels musulmans, és a dir, l'Alcorà, i ara la col.lecció Diccionaris de l'Enciclopèdia ha publicat un magnífic i esperat Diccionari àrab-català, de les autores Dolors Cinca i Margarida Castells.

Tenir una eina de treball ben feta que permeti constatar les relacions que hi ha entre l'àrab i el català és molt convenient perquè amdues llengües no són tan alienes com s'ha volgut creure i fer creure tradicionalment. Si bé és cert, tal com ja assenyalava el gran mestre Joan Coromines, que les paraules provinents de l'àrab són més abundants en les llengües hispàniques veïnes castellana i galaicoportuguesa, la presència d'arabismes en el català ha estat massa sovint menysvalorada.

LA LLENGUA catalana manté vius, per exemple, força termes que ja han caigut en desús en castellà, com és el cas de safata (substituït per bandeja, però conservat encara en el neologisme azafata), arracada (que en castellà ha cedit el seu lloc als pendientes, aretes o zarcillos) o safareig (amb el corresponent castellà zafareche, obsolet en favor de lavadero) i que està sent substituït per les màquines de rentar i que ara es troba en vies d'extinció per culpa de l'escassa superfície dels pisos actuals que ja no tenen una habitació específica per rentar. També hi ha verbs, substantius i expressions comunes en el català, com és el cas d'engiponar, tafanejar, entabanar, manyac, caliu, a la babalà, en doina o de gairell, que no tenen paral.lel en les altres llengües peninsulars.

Cal assenyalar, a més a més, que a través de l'àrab hem adaptat mots procedents d'altres troncs lingüístics, com és el cas de tramús, alambí, albercoc, camisa o fustet, que provenen del grec; de sitrell, quintar o alcàsser, que vénen del llatí; de carmesí, albergínia, arrop o escabetx, originàriament paraules perses; del pobre sorbet, traduït erròniament per xarrup i que, amb significat d'aliment que es pren en forma líquida, va ser transmès de l'àrab al turc i incorporat a Occident en l'època actual; de fennec o atzagaiada, paraules berbers, i fins i tot de llengües avui en desús, com saragüells, procedent de l'arameu, o mesquí, d'origen arcadi.

Pel que fa a aquest diccionari, es veu de seguida que es tracta d'una obra excel.lent i d'una magnífica edició que destaca per la claredat gràfica i per la comoditat de la consulta: com s'assenyala cada entrada en negreta --usada també en la numeració romana que indica les diverses formes verbals--, que totes les paraules àrabs siguin vocalitzades i un llarg etcètera fan d'aquest diccionari una obra còmoda i molt agradable. Però no tot s'acaba aquí.

Un cop esmentats els encerts formals, cal destacar-ne el contingut que, també sens dubte, apreciaran de seguida els seus usuaris. Les autores d'aquesta obra, que ja havien demostrat a bastament el seu bon ofici com a traductores de l'àrab clàssic al català, dominen la llengua àrab i la catalana, però també --cosa que no és tan corrent-- un bon nombre dels seus dialectes. Donen els plurals irregulars de tots els termes, els oportuns neologismes, les expressions més usuals dels mitjans de comunicació i assenyalen convenientment els diversos localismes. També proporcionen les variades possibilitats dels imperfectius i dels masdars, si fa el cas, i les partícules que regeixen cada verb. Encertadament també, els noms propis i els topònims tenen el mateix tractament que les entrades nominals i s'inclouen en el corpus del diccionari. Val a dir també que l'obra inclou un compendi de gramàtica escrit per Tànit Assaf i Alexandre Queraltó. Estic parlant d'un diccionari que també he qualificat d'esperat. Explico per què:

DES DE l'any 1969, es proposava el poeta, dramaturg i novel.lista Salvador Espriu (1913-1985) per al premi Nobel de literatura, però els membres de l'Acadèmia sueca, al marge dels possibles tripijocs polítics que pogueren influir a no concedir-l'hi, argumentaven segons sembla que el català era una llengua que no comptava amb prou diccionaris per poder ser coneguda arreu. En conseqüència, Espriu, any rere any, no passava de candidat. Eren temps de penúria, com és sabut...

Els anys 80, Enciclopèdia Catalana va iniciar la tasca d'editar diccionaris bilingües amb l'objectiu de pal.liar aquesta mancança (català-anglès, alemany, italià, francès, japonès, rus, etcètera). És obvi que també calia incloure l'àrab en aquest llistat. Sortosament --i me'n congratulo--, l'obra ha trobat les seves autores i vull expressar des d'aquí el més afectuós record per una d'elles, la doctora Cinca i Pinós, nascuda a Tiurana l'any 1962 i morta prematurament a Barcelona el 1999.

Salvador Espriu va morir sense obtenir el Nobel, però el Diccionari àrab-català ja és aquí.

*Professora d'Estudis Islàmics.

0 Comentaris
cargando