Intransigència enfront de tolerància en la política espanyola // ANTONIO Papell
Polítiques d'apaivagament
La pugna al voltant de les suposades concessions als nacionalismes i a ETA ha marcat la legislatura
Les polítiques d'apaivagament --appeasement policy-- són aquelles que miren de solucionar els conflictes per mitjans pacífics i de compromís en lloc de recórrer a la guerra. El concepte, amb forta càrrega pejorativa, es vincula generalment a la figura delpremier britànicNeville Chamberlain, que va contemporitzar ambHitler fins que el març del 1939 es va produir la invasió nazi de Txecoslovàquia.
En realitat,Chamberlain no va fer res més que prosseguir una política de concessions ben establerta a Europa, on s'imposava la convicció queHitler era un personatge amb qui es podia negociar, al contrari del que passava amb l'URSS. Va passar per alt l'Anschluss--la inclusió d'Àustria a Alemanya-- del 1938 i, quan va esclatar la crisi dels Sudets aquell mateix any, va sostenir que el poble britànic no havia d'anar a la guerra "per una disputa en un llunyà país entre gent que no coneixem de res". En conseqüència, va firmar el pacte de Munic, que consolidava aquella incorporació a Alemanya...Chamberlain no estava sol en aquell designi que després, amb raó, es va considerar suïcida: l'opinió pública britànica el va aclamar al tornar de la ciutat de Munic per haver aconseguit "la pau per al seu temps". La societat francesa no pensava gaire diferent en aquella conjuntura...
ÉS BEN sabut que aquella política condescendent va fracassar, arrasada per la voracitat deHitler, convençut que França i el Regne Unit es mantindrien passius si l'Exèrcit alemany atacava Polònia. La resta de la història és coneguda: milions de morts la van escriure.
Durant la legislatura espanyola que ara arriba al final, el principal debat de fons PP-PSOE ha versat en realitat sobre aquesta qüestió estratègica: la força de centredreta ha censurat iradament al Govern les seves polítiques d'apaivagament relatives als nacionalismes perifèrics i a ETA. Els pactes amb un partit radical com ERC, les concessions fetes a l'hora de tramitar l'Estatut de Catalunya, i elprocés de pau, que acreditarien una claudicant voluntat d'arribar a acords, serien l'expressió, errada i dissolvent, de totes aquestes polítiques.
Pel que fa al diàleg amb ETA, la ruptura delprocés per la negativa governamental a proporcionar a la banda terrorista algun rèdit polític permet estalviar qualsevol reflexió ulterior. Quant a la relació centre-perifèria, sí que ha estat molt evident un canvi rotund entre l'anterior legislatura i l'actual. En el període 2000-2004, en quèAznar va governar amb majoria absoluta, la seva duresa antinacionalista va exacerbar una gran part de les societats civils de les nacionalitats històriques, i no falten els analistes que atribueixen l'exorbitant ascens d'ERC en les autonòmiques catalanes del 2003 a la reacció dels ciutadans contra el radicalisme centralista de Madrid.
En allò relatiu a l'Estatut de Catalunya, és clar que, al guanyarZapatero les eleccions del 2004, es va convertir en ostatge de les seves circumstàncies i de les seves pròpies paraules a l'hora de gestionar el procés estatutari català, que, segons tots els indicis i malgrat la rellevant rectificació d'última hora acordada perZapatero iMas, va vorejar la Constitució en alguns aspectes clau i, a l'entronitzar un sorprenent bilateralisme, va obrir una bretxa en la concepció federalitzant de l'Estat que consagra la Constitució. Embridar les eufòriques pretensions nacionalistes --i del socialisme català, embriagat de catalanisme de la mà deMaragall-- no ha estat fàcil, i és possible que encara no s'hagin aconseguit l'equilibri i l'estabilitat en el sistema de relacions entre Madrid i Barcelona.
Rajoy ha criticat amb gran duresa les polítiques d'apaivagament fetes perZapatero, atribuint-les a la teòrica debilitat del personatge i a la suposada flaquesa de les seves conviccions; la credibilitat del líder de l'oposició, però, en aquesta batalla és molt limitada. Però és evident que aquesta confrontació resumeix a la perfecció el mapa polític general, escindit en els dos coneguts hemisferis, l'estricte i el contemporitzador, l'intransigent i el tolerant, vinculats tots dos a posicions ideològiques esbiaixades per la història recent.
EL DEBAT és del tot inevitable. I, en tot cas, serem els electors els que al final inclinarem la balança. Els que pertanyem al sector que exigeix una temperada conciliació de la fermesa amb la tolerància, del rigor jurídic amb el respecte al discrepant i al diferent, i preferim els pactes de govern més que no pas les majories absolutes, estem lògicament disposats a acceptar que siguin els pertanyents a l'altre segment, no gens menyspreable, que reclama rigidesa en l'administració de l'Estat de dret i mà dura per als dissidents, el que acabi imposant el seu criteri. El que ja no sabem és si aquests últims i els seus vociferants companys de viatge seran capaços de flexibilitzar la seva actitud si guanyen o portaran la seva rigidesa fins al punt de convertir en irresolubles els conflictes que hagin de gestionar. La sort ja està decidida i aviat sabrem qui imposarà les seves pautes.
Però, guanyi qui guanyi, és ben evident que convindria esmorteir les oscil.lacions del pèndol perquè les alternances no siguin desestabilitzadores batzegades, sinó simples canvis d'orientació. No és raonable admetre que aquesta dicotomia provoca permanentment greus descarnaments.
*Periodista
