Anar al contingut

L'entrevista amb Antoni Ros-Marbà, Director d'orquestra. Va rebre ahir un homenatge en el seu 70è aniversari.

"Estimo la música tant o més que als 20 anys"

MARTA CERVERA

El mestre Antoni Ros-Marbà (l'Hospitalet de Llobregat, 1937) compleix 70 anys. Aquest estiu ha estat bolcat en el seu curs de direcció d'orquestra a Igualada, i ahir va rebre un homenatge a l'Auditori amb motiu del seu aniversari.

--¿Vol fer en aquest moment un balanç de les coses bones i de les dolentes de la seva carrera i de la seva vida?

--Ja està fet. I estic perplex per l'homenatge a l'Auditori. L'aniversari és una curiositat cronològica. Em sento molt bé i estimo la música tant o més que als 20 anys. La celebració em fa molt feliç perquè crec que engloba moltes coses, em dóna molta energia com a músic i com a ésser humà. Encara que hi ha moltes coses que desconec de la música.

--Ara que es parla tant de conciliar la vida laboral i la familiar, hi ha carreres, com la de director, en què sembla gairebé impossible.

--Sempre he procurat que la vida professional i la familiar mantinguessin una tensió. Però, evidentment, la vida professional ens arrossega. Tinc la meva vida professional fora del país, visc en hotels, menjo en restaurants, però quan puc torno per retrobar-me a mi mateix i els meus orígens. Sempre he tingut pis a Barcelona, amb la nevera plena.

--La mort de Luciano Pavarotti ha ressonat molt més enllà del món de l'òpera...

--No vaig coincidir mai amb ell. Només l'havia vist com a espectador. Estava dotat d'una veu prodigiosa i tenia una gran personalitat, que irradiava una gran simpatia. Tenia una musicalitat natural que li sortia de dins, sobretot en el repertori italià, que era el seu. Era un personatge carismàtic, però no hauria tingut l'impacte que va tenir sense els seus valors musicals.

--¿Per què l'òpera és tan popular a Espanya?

--Ho és a tot arreu. És el compendi de moltes coses. Té música, veu, escena, dramatúrgia i sempre ha estat també un esdeveniment social.

--¿El boom operístic ha atret gent a la música simfònica? A Espanya s'han construït molts auditoris en poc temps i sembla que hi ha afició... ¿Durarà?

--La creació d'auditoris de verdadera qualitat ha potenciat l'assistència. Era una cosa impensable fa no gaires anys. Fa 20 anys, que a Galícia hi hagués dues orquestres de primeríssima qualitat en 70 quilòmetres seria de ciència-ficció. També n'hi ha dues a Las Palmas, una altra d'excel.lent a Granada... L'expansió no ha sigut només a les grans capitals. Haver creat en 20 anys una xarxa d'auditoris admirable ha fet d'Espanya un referent.

--L'assignatura pendent, almenys a Barcelona, és la música contemporània. ¿Per què el públic no hi connecta fora que vingui un tòtem com Boulez a tocar?

--És l'assignatura pendent de tots els temps. Durant el segle XX els corrents intel.lectuals i estètics van canviar molt. La literatura o la pintura no sempre han disfrutat del favor de l'espectador. És cert que molts compositors es van apartar del gran públic, però han fet evolucionar la música.

--A més de director, compositor. ¿Què va ser més delicat, orquestrar Els segadors o l'himne del centenari del Barça? ¿Quins nous projectes té en aquests moments, a més a més del relacionat amb el centenari del Palau?

--Aquestes coses són delicades, però es fan per amor al país. Es fan amb el cor. Els segadors és l'himne del país, i l'himne del centenari va ser una aportació concreta al club del meu cor, que porto a la sang. L'encàrrec de l'Orfeó Català és una obra complexa, de 30 a 40 minuts, per a cor i orquestra. Treballo amb algun text meravellós de Miquel Desclot, amb traduccions de diferents poetes i èpoques.

--Vostè dirigeix a Galícia l'orquestra Filharmonia. Josep Pons, a l'ONE, Martínez Izquierdo, a Pamplona... ¿Els catalans pesen en el panorama musical espanyol? ¿És estrany o normal que el Liceu i l'OBC no tinguin cap català al capdavant?

--Els directors catalans tenen bona premsa i predicament. Com que jo em sento una mica pare d'algun, n'estic orgullós i satisfet. I també n'hauria d'estar el país. El país és el que tenim. Ja ens en coneixem les qualitats i els defectes, però això no vol dir que l'estimem menys. No dramatitzarem.

--¿Com veu el planter de futurs directors?

--Hi ha gent que apunta molt bé. Això és una disciplina molt llarga, que no s'aprèn en dues setmanes. És una muntanya que s'ha d'escalar. Hi ha qui arriba i qui es queda a la meitat. En el curs d'Igualada hi ha alumnes de fora i també de l'Esmuc i del Liceu, amb preparació i bones perspectives.

--¿Ha augmentat la quota de dones que volen dirigir?

--Ja n'hi ha algunes, i algunes estudiants ja han iniciat una bona carrera. La proporció no és equiparable, però ja no és una exclusiva masculina. Igual que amb els instrumentistes. Abans semblava que els vents eren només per a homes i això ha canviat també.