La vida quotidiana

"Et veig la mar de bé. Sembles una mestressa de casa relaxada". Així, d'entrada, no vaig saber si m'ho havia de prendre positivament, com aconsellen els llibres d'autoajuda, o aclarir-li un parell de cosetes a l'amiga de la meva amiga. Després ho va millorar: "¡Tens un aspecte tan normal!". No podia fer altra cosa que agrair-l'hi. Per més greu que em sabés, perquè el que de debò m'agradaria és ser algú fora de l'habitual: morena, amb grans pits i cara de diva italiana dels 60, a l'estilAnna Magnani,o misteriosa i rossa, comMarlene Dietrich.Veure passar la vida des de la sala del piano d'un hotel que ha conegut temps millors, xerrant amb espies i cònsols honoraris, fumant tabac americà i bevent bourbon; escoltar jazz fins a la matinada, parlar de política, jugar al pòquer i, quan vénen mal dades, fer maletes i sortir disparada cap a la següent barra de bar.

Això seria fantàstic, però no podrà ser. Llevat de lesMarlenesd'aquest món, les senyores ens solem quedar amb el que verdaderament importa. Amb l'essència de la més pura realitat. Ens busca, ens persegueix i, ho vulguem o no, ens acaba trobant. Ho vaig saber durant una nit d'òpera. A l'escenari,Montserrat Caballé,que no es podia moure gràcies a un muntatge absurd que l'obligava a estar-se quieta igual que una piràmide, subjectava el cap ensangonat deJoan Baptistamentre cantava una ària deSalomé.El teatre no respirava. Ni tan sols tossia. Una cosa emocionant estava a punt de succeir. Llavors, mentre les notes celestials volaven fins al quart i cinquè pis, vaig pensar: "Merda, el caldo". I vaig sortir com un llamp a tancar el gas. La vida quotidiana. Aquesta és de les dones. Pels segles dels segles.