Calendari depriment

Llegeixo la informació que firma Agustí Sala a la secció d'Economia i m'adono, sense ni tan sols sospitar-ho, que fa només 20 dies que vaig deixar de treballar per a l'Estat. Segur que als economistes els fa una gràcia enorme aquesta distracció anual, l'anomenat tax freedom day, però per a un vulgar contribuent la notícia és una llosa tremenda. A aquestes altures tots sabem més o menys quin és el nivell de contribució a la cosa pública que ens correspon, però vist així, amb data d'execució inclosa, l'impost sobre la renda sona a vertigen. Pensar que fins al 27 de maig tots i ca- dascun dels nostres esforços, tots i cadascun dels nostres guanys, van acabar en el fons comú i universal d'Hisenda pot arribar a inquietar de tal manera el ciutadà que no m'estranyaria que més d'un caigués en l'anomenada depressió del calendari.

També podem veure l'ampolla mig plena i imaginar que a partir del 28 de maig tot el que tenim ingressat és nostre de manera indiscutible, sense comptar, és clar, amb la hipoteca, la llum, el gas i l'electricitat, sense comptar amb la roba dels fills que creixen a marxes forçades, sense comptar amb el fet que cada dia tenen la mania de menjar. És a dir, posats a ser optimistes, segur que hi ha un expert que ha calculat que cap al 31 de desembre (amb sort el 25, Nadal), just aquell dia, ens llevarem amb la luxuriosa sensació de treballar per disposar d'argent de poche que gestionarem segons la nostra sobirana voluntat. Els anys bixestos, un fins i tot es pot permetre el luxe d'aprofitar l'amagat 29 de febrer per gastar-s'ho tot en chuches sense perill de ser vist per estats, bancs i companyies afins.