Helicoide contra espiral

Ala botiga de la Pedrera hi hamugsi samarretes amb el paraboloide gaudinià. També hi ha jocs amb arcs catenaris. Aquestes figures geomètriques són fonamentals en l'obra deGaudí.Les voltes i columnes dels seus edificis s'hi ajusten. La decoració delirant superposada no passa de complement superficial, encara que moltes persones pensin queGaudíés el trencadís i els ferros retorts. No,Gaudísón les catenàries i els paraboloides.

Darrere les construccions sòlides sempre hi ha rigor geomètric. Amb els raonaments passa el mateix. Però rigor no és rigidesa. Al contrari, la solidesa i el rigor del relat són incompatibles amb la manca de flexibilitat de les figures massa simples. La catenària i el paraboloide són solucions complexes que deriven càrregues, certament amb elegància, però sobretot amb eficàcia eficient. Són com la roba cosida al biaix, que té caient i no es dóna perquè l'ordit i la trama fan de pantògraf que s'estira i s'arronsa.

Notícies relacionades

Mendoza i les lluminoses pàgines

La (inesperada) eufòria culer

Sempre igual: rigor i flexibilitat de la geometria de fons, un relat rigorós i dúctil per a un discurs solvent. Per això sóc partidari del pensament helicoïdal, que recorre indefinidament la rosa del vents, cada cop a un nivell superior. L'espiral s'expandeix i explora, però no aprèn. L'helicoide també gira, però a més puja, reconsidera i comprèn.

Quan l'aporia i la paradoxa dominen el guió, reconsiderar i entendre és molt important. Per exemple: no superarem l'escassesa energètica amb accions que demanin encara més inversió energètica. Desenvolupistes i ecofonamentalistes es refugien en l'espiral, els uns la recorren cap enfora dispersant-se i els altres cap endins recloent-se: més trasbals, més incertesa. Ens convé l'helicoide, em sembla.