Una societat de badocs

L'espectacle dels mitjans de comunicació abalançant-se sobre el cadàver d'una noia, germana de la princesa d'Astú- ries, tot buscant-hi combustible per al sensacionalisme, és més que una anècdota passatgera. És la metàfora del nostre temps i diu més sobre el moment present que una tesi doctoral. Deia el filòsofKantque la reacció dels espectadors és l'índex de la salut moral d'una societat. L'entusiasme amb què van saludar, per exemple, l'arribada de la Revolució Francesa era la millor prova de l'alt valor moral d'aquell esdeveniment. Se suposa que l'espectador, al no estar implicat en el fet, pot captar millor la grandesa o la misèria del que està veient. Això explica la importància que donaven a l'entusiasme del poble.

¿COM ES POT valorar, doncs, la curiositat exacerbada amb què veïns, paparazzis, blocs, webs, programes televisius o radiofònics estan seguint els rastres d'aquest cadàver? És veritat que el sofriment no sol deixar indiferent (si exceptuem el sofriment causat pel terrorisme: en aquest cas la indiferència, el no ficar-se en embolics, és la forma covarda de protegir-se). Però hi ha dues maneres de reaccionar davant la desgràcia dels altres que són diametralment oposades. Per una banda hi ha l'esgarrifança davant de tot allò que és inexplicable. Quan la mort trunca un projecte prometedor de vida prenem mesura de la fragilitat humana, sobretot si el final arriba sense avís i sense cap raó aparent. Des deJobfins aDosto- ievski,la literatura mundial no ha deixat d'alimentar-se d'aquesta sorpresa inexplicable que únicament es pot traduir en el gest tan humà com impotent de "t'acompanyo en el sentiment". Es toquen zones misterioses de l'ésser humà que escapen a qualsevol comprensió i, per tant, a qualsevol judici. Però també hi ha una altra reacció possible: la delvoyeuro el badoc que converteix el dolor aliè en espectacle o, millor, en divertiment propi. Hi ha qui defineix el feixisme com "estetitzacióde la guerra". La guerra, que per als combatents és un horror, es transforma, per a la ment feixista, en un espectacle grandiós perquè a ell les bombes l'enganxen a distància. Quan l'espectador confon una pel.lícula de trets amb un camp de batalla és que ja està moralment mort.

De fet, la història obscurantista d'aquest país, trufada de censures, inquisicions, índexs de llibres prohibits i persecució als heterodoxos, explica el prestigi il.limitat de què gaudeix la llibertat de premsa o d'expressió. Però si no volem seccionar la branca de l'arbre en què se sustenta, caldria fer-la compatible amb el respecte a la intimitat. La llibertat d'expressió no pot anul.lar la distinció entre el que és públic i el que és privat. Avui sabem molt bé que el que caracteritzava el camp de concentració --lloc eminent, no ho oblidem, de l'estat d'excepció, és a dir, de la suspensió de qualsevol dret-- és que el que era públic era privat i el que era privat, públic. L'estratègia de deshumanització del presoner que s'havia de portar a terme allagerpassava per convertir les rutines més privades de l'home --defecar, netejar-se, menjar o dormir-- en actes públics, exposats sempre a la mirada de tothom i objecte constant de sancions. La intimitat era el lloc on els carcellers feien sentir el seu poder. I viceversa: el presoner sabia que la seva lluita per sobreviure com a home consistia a salvar algun gest privat d'aquesta publicitació, d'aquí venia la importància de la higiene diària, malgrat que fos elemental, com a gest de resistència.

És clar que no és suficient la història per explicar per què la triperia s'ha convertit en un article majoritari de consum. És necessari recórrer a més a més al que podríem anomenarcultura de vidre, no perquè hi hagi cap afany de transparència, sinó per l'obsessió de ser vist. No és el mirar o admirar el que caracteritza el nostre temps, sinó un fugaç ser vist. Pensem en els polítics. No parlen per convèncer argumentant, sinó per aparèixer al telediari com una imatge que es dissol tan aviat com apareix. Seran feliços si la imatge esmetamorfosaen un titular que atregui les ires d'una altra imatge. Ens volen convertir en badocs seduïts; per això la seva paraula, més que discurs, és un gest. L'espectador espanyol, a aquestes alçades, està degudament macerat i preparat per entretenir-se amb les desgràcies dels altres, unes desgràcies que els mitjans grocs satisfan a bastament.

Notícies relacionades

La llonganissa del jutge Hurtado

Fàbriques d’habitatges

LA FAMÍLIA demanava "prudència i respecte" en el tractament de la mort d'Érika Ortiz,sigui quina sigui la causa. Són paraules comprensibles per a qui estigui disposat a rebre la notícia d'una mort com aquesta amb un acompanyament en el sentiment, però no per a qui està tan entrenat en el consum de dolor aliè que no pot deixar passar una ocasió tan llaminera. ¿Per què --es pregunten indignats-- no tractarem la germana de la Princesa com ja vam fer ambCarmen Ordóñez? Malgrat que aquesta dona ni es va passejar pels platós habituals, ni va donar exclusives, decreten que és cosa seva. Han decidit que és un personatge d'interès públic i s'afanyen a tractar l'àmbir privat com públic, igual que en els camps de concentració. Ja és hora de protegir la intimitat, de sostenir la mirada delsvoyeurs.

*Filòsof i investigador del CSIC.