El bitllet // CARLES Pastor
El dret a l'ensenyança
Són casos aïllats; en absolut un fenomen generalitzable en un sistema que agrupa més d'un milió d'alumnes amb les seves famílies i 80.000 docents; sempre ha passat, però ara es divulga. Com va passar amb la denúncia del professorFrigola,l'establishmentdel sistema educatiu --sindicats, Administració, professors de pedagogia i associacions de pares-- s'ha llançat a minimitzar la violència als centres d'ensenyament a càrrec d'alumnes i pares, temorosos que la realitat pugui entelar una visió idealitzada del model pedagògic imperant i/o pugui perjudicar el prestigi de l'escola pública. És molt perillós atenir-se en casos així a l'estadística, perquè si s'aplica a altres fenò- mens --accidents laborals o de trànsit, assetjament escolar, violència domèstica, maltractament d'animals...-- s'arriba a conclusions reaccionàries.
Encara que sigui cert que la violència física, no pas la verbal, es limita a incidents aïllats, representa l'últim esglaó d'una situació més generalitzable, i que només els cecs o els que tenen vocació d'estruços no volen veure: el deteriorament de la disciplina i de les mínimes normes de comportament que es dóna als centres educatius per part d'una minoria d'alumnes i dels seus pares. Minoria, però encoratjada per la falta de resposta del sistema escolar.
El "no em dóna la gana d'apagar el mòbil"; "no em ratllis, tia, si no porto el llibre, és perquè no em dóna la gana"; "te les veuràs amb el meu pare" o "a mi tu no em manes" dóna peu a un debat dialèctic entre professor i provocador que la resta d'alumnes segueix atònit, fastiguejat i espantat. La classe, mentrestant, s'ha perdut. ¿Hi ha res de més reaccionari que negar l'ensenyament a la majoria?
