¿Què podeu fer avui, 8 d’octubre, a Barcelona?

Cada vegada són més els teatres que intenten especialitzar-se en un gènere concret, que atragui regularment el seu públic. Uns es decanten per l’humor, d’altres pels musicals de gran o petit format, o els treballs de joves autors locals. El Teatre del Raval sembla haver trobat la tecla dedicant-se al misteri. Ja són moltes les obres d’aquest tipus que han programat últimament i sempre amb bons resultats i, més recentment, han trobat un filó amb Agatha Christie, de qui ja han presentat La visita inesperada i Testimoni de càrrec , i ara estrenen La teranyina, una de les poques que va escriure directament per al teatre. No deixa de ser curiós que l’escriptora, probablement, més representada a Barcelona en l’última dècada (després de Shakespeare) sigui més una novel·lista que una dramaturga.

Els que van a aquesta sala ja saben el que s’hi trobaran: una posada en escena clàssica, res de modernitats ni digressions estranyes, decoració senzilla i efectiva, màxim respecte a l’original literari i un repartiment coral molt equilibrat en què els actors joves es combinen amb els veterans. I tancant el teló entre un acte i un altre. La teranyina segueix igualment aquests paràmetres, i funciona com un mecanisme de rellotgeria, orquestrat amb habilitat per Empar López (La dona de negre).

¿Qui és l’assassí?

La principal característica d’aquesta peça que, fidel a la tradició de Christie, consisteix una vegada més a descobrir qui va ser l’assassí, rau que té una mica més d’humor (negre, per descomptat) en el tram final. Es tractava d’un encàrrec de l’actriu cinematogràfica Margaret Lockwood (‘Alarma a l’exprés’), que volia debutar al West End amb un paper més lleuger dels que interpretava. Fora d’això, l’estructura és molt similar: hi ha un crim inesperat, tots poden ser sospitosos, hi ha pistes falses, i tot comença a aclarir-se quan un policia amb pinta de despistat però molt sagaç (amb moltes similituds amb el seu Hèrcules Poirot) comença a interrogar els presents per detectar les seves contradiccions.

Anem al principi. L’escenari representa el saló d’una mansió aristocràtica, amb un sofà, una taula i cadires, un buró, una biblioteca al fons i, a l’esquerra, una porta que dona al jardí. Les parets estan decorades amb branques d’arbres. Es tracta de la casa de la Clarissa (Cristina Brondo), la dona d’un diplomàtic més gran que ella i madrastra de l’adolescent Pippa (Mar Ferrer). Amb ella viuen una estrambòtica jardinera, la senyoreta Peake (Muntsa Tur), i el majordom (Àngel Amazares), que arrossega una coixesa. Es troben de visita el jove Jeremy (Sergio Alfonso), que pretén la Clarissa, i dos homes grans: un jutge de pau molt rondinaire (Bertón Fernández) i el principal conseller de la noia, un sir culte i distingit (Eduard Benito).

Un cadàver i un inspector

La Clarissa viu avorrida al casalot i somia experimentar situacions insòlites, justament com la que està a punt de succeir. L’aparició per sorpresa de la nova parella de l’exdona del seu marit, el ben plantat però perillós Oliver (Carlos Briones), precipitarà els esdeveniments. Un passadís secret i el misteri del buró, pel qual algú ha ofert una fortuna, seran dues de les claus de la trama. L’aparició d’un cadàver i una trucada anònima provocaran l’arribada de l’inspector (Pep Martínez), que conversarà per separat amb tots els assistents per intentar aclarir la veritat.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Es tracta de l’obra de més èxit de Christie després de La ratera, i no és estrany, perquè dona el que el públic espera. Tot i que no sabéssim que la firma ella, ho esbrinaríem veient-la. A tot això afegeix un toc còmic, que pot recordar el Hitchcock més irònic de Pero... ¿quién mató a Harry?, que versava sobre les dificultats per desfer-se d’un cadàver. Caldrà esperar al tram final per descobrir el complex desenllaç. Una teranyina que, una vegada es desplega, t’atrapa i et manté intrigat fins a l’últim minut.