Balada trista d’una depressió

Una de les qualitats que millor defineixen alguns artistes és l’inconformisme. Si aconsegueixen tenir èxit no ho aprofiten per seguir en la mateixa línia, prenen un camí diferent, experimenten i sorprenen el públic. Aquests dies s’estrena al Teatre Gaudí, La vida en pedazos, un nou musical de creació de petit format de Suerte en mi vida Produccions, els mateixos que s’han passat uns quants mesos triomfant en aquesta mateixa sala amb la comèdia dramàtica romàntica juvenil Barcelona 24 h. Qui esperi veure una cosa similar, que se’n vagi oblidant, perquè ara ofereixen un trist drama familiar sense concessions, una aposta valenta, arriscada i més madura.

Els seus artífexs, Marc Flynn (actor) i Dídac Flores (compositor i pianista) compten ara amb la col·laboració de Sergio Toyos (dramatúrgia), Xènia Reguant com a directora, l’ascendent cantant Clara Altarriba (Mamma Mia, That’s a musical) i ni més ni menys que tota una estrella del gènere de gran format com Marta Ribera (Chicago, Cabaret), que aporta la seva experiència a un muntatge creat, bàsicament, per entusiastes joves de vint anys. Com si fos una pel·lícula comença i acaba amb els crèdits projectats sobre unes pantalles laterals.

L’abandonament i la depressió

L’escenari representa diverses habitacions d’una casa familiar corrent, el menjador amb un sofà, una tauleta amb tres cadires i un aparell de vídeo; la cuina amb olles, tasses, cafeteres, fogons i la nevera i el més insòlit, el lavabo amb el vàter i un mirall de paret. També hi ha un penjador i un espai per a les fotos familiars. En el pròleg, la Carolina (Marta Ribera) ens resumeix la seva vida i descobrim la seva trajectòria com a mestra d’història i la seva relació amb el seu marit, un pianista que la va abandonar, va tornar amb ella i li va demanar el divorci.

Pateix una profunda depressió després d’aquesta nova separació que també influeix en els seus fills, el Pablo, un empleat de banca, i la Marta, que sempre se n’ha cuidat, cosa que gairebé li ha impedit tenir una vida pròpia. L’acció se centra el dia que la mare fa 57 anys i l’endemà, però ella no està per festes. Els nois insisteixen que visiti un psicòleg perquè pugui girar full, però s’hi nega.

Somnis trencats i sorpreses

El Pablo lamenta haver d’abandonar els seus somnis per ella (Vuela), mentre que la Marta es confessa davant el seu professor de piano (el mateix Dídac Flores) i simula dir-li a la seva mare el que calla (No te separes de mi) i és que, malgrat les seves contínues discussions, l’estima i se’n preocupa (Me faltas). La conclusió a què arriben és que ningú pot ajudar-la sinó ella mateixa i està conduint a l’abisme els seus fills que ja no saben què fer.

El segon acte és el de les sorpreses, les revelacions sobre els secrets familiars que destapa un vídeo i que provoca que, en els últims minuts, la tensió i la intensitat vagin en augment. També planteja si és millor callar algunes veritats o revelar-les, cosa que pot provocar que el món dels seus fills s’enfonsi i acabin amb les vides trencades com els trossos de fotografies que troben per la casa.

Un musical diferent

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

El tema que aborda aquest musical no és fàcil, els personatges són incòmodes, viuen angoixats i ho transmeten, hi ha molt dolor, violència verbal i no hi ha ni un moment d’humor per sortir de la desesperança. Les cançons no són enganxoses ni solen tenir tornada, es limiten majoritàriament a il·lustrar musicalment les reflexions dels turmentats personatges tot i que també en alguns passatges deixen espai per al lluïment dels cantants. Tot això provoca que sigui una autèntica raresa, una obra gens complaent que es veu amb tanta amargor com respecte. Definitivament, un salt al buit que et deixa fet miques.