‘Disset anys’: la nostàlgia per l’adolescència

Quan som adolescents creiem que som immortals, que ens menjarem el món i que ningú podrà amb nosaltres. No obstant, quan els anys passen sol arribar la decepció. Ni la nostra vida laboral ni l’amorosa han sigut el que esperàvem i ens refugiem en els nostres records més positius per fer front a la cruesa de la realitat. Aquesta és la situació per la qual passen els protagonistes de Disset anys, un musical de petit format creat per la companyia La Beatriz i protagonitzat per Clara Solé (Fun home, Broadway babies) i Adrià Andreu (El despertar de la primavera, Carousel en concert). Queden només dues úniques funcions, avui i demà, al Club de la sala Barts i l’aforament és reduït, així que cal afanyar-se.

El repertori que interpreten consisteix en cançons de diversos musicals en alguns dels quals han adaptat la lletra per adequar-la al muntatge. A l’entrar a l’espai veiem banderins de festa per tot arreu, globus i un gran cartell que ens indica que ens trobem en el Sopar de Retrobament de la Generació Z mentre sonen cançons de Grease. Una tarima fa les vegades d’escenari i a l’esquerra, es troba el pianista, Albert Artigas (Snergs). Els protagonistes es diuen com els cantants, Clara i Adrià, són molt tímids, fa l’efecte que els han obligat a cantar i ens ofereixen la seva versió de Rewrite this story (‘Per desfer la història’) de la sèrie musical Smash.

Del tango a la invisibilitat

Fa anys que no es veuen i se’n van al lateral, just on hi ha la barra del bar per conversar. Critiquen l’aspecte dels altres i el seu comportament actual, i reconeixen que no tenien ganes d’assistir amb Bad idea (‘Quina mala idea haver vingut’) de Waitress. Els espectadors es converteixen en convidats i la parella els saluda com si fossin part del grup. Un dels grans temes de Rent, el Tango: Maureen es converteix en El tango has ballat, moment que els dos artistes aprofiten per mostrar la seva habilitat ballant una senzilla coreografia que culmina, lògicament, amb un tango.

Recorden la seva adolescència, les petites anècdotes i es converteixen, per un instant, en aquests nois plens de somnis per complir. Reconeixen que eren una mica exagerats, una mica drama queens, així com les seves contradiccions amb la irònica Why does nobody (de Big Mouth). Clara Solé té el seu gran moment de lluïment a continuació amb La noia transparent (extreta de Next to normal), en què explica com la seva personalitat sembla haver esvaït entre la societat. Commou l’espectador i demostra la seva excel·lent qualitat com a cantant.

Les mares i el karaoke

Després de l’emoció, la diversió, quan tots dos mantenen un diàleg amb les seves respectives mares combinant el català i el castellà. Reivindiquen la seva llibertat i les acusen de no escoltar-los a Mama who bore me (de Spring awakening). Arribem al tema que dona títol al muntatge, Seventeen (del musical Heathers), on evoquen aquell temps d’adolescència i es lamenten d’haver, ara, de prendre decisions sobre les seves vides; estan ferits i només es tenen a ells mateixos per recolzar-se amb una abraçada final. És el millor duo de la funció i on més brilla el pianista.

De Dear Evan Hansen, un dels últims grans èxits de Broadway, n’han escollit dos temes (Only us i If I could tell her) perquè els artistes barregin dues històries que contrasten: la de la noia que vol que un jove li faci cas i la del noi que no sap com rebutjar la proposta. Són bons amics, els millors amics, però no poden arribar més, un tema que passa dels somriures inicials al dramatisme. Tornem a la festa i la parella s’apunta al karaoke vestint-se amb unes ulleres brillants i unes cintes amb plomes i interpreten l’eufòrica Gotta go my own way de High School Musical 2 (l’únic tema amb música pregravada i interpretat en anglès).

A la recerca d’una esperança

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Al final arriba el moment del comiat i de l’amarga reflexió, la decepció pel present tot i que continuen buscant el seu camí dient adeu a les cadenes i guardant una escletxa d’esperança a Goobye until tomorrow / I could never rescue you (de The last five years). Com a colofó, després dels aplaudiments repeteixen un fragment de Seventeen de propina. És un musical tan petit com deliciós que ens fa pensar si hem sigut fidels a l’adolescent que vam ser, si hem fet tot el possible per complir els nostres somnis. L’avantatge dels protagonistes és que encara tenen uns vint anys i estan a temps de gairebé tot. Tot i que ni ells ni nosaltres oblidarem mai com d’ingenus, innocents i utòpics vam ser quan teníem 17 anys.