Alternatives airejades als gimnasos tancats

Pendents de gener: rutes empinades per baixar els torrons a Barcelona

Digueu ‘ciao’ als sacsons nadalencs i comenceu l’any respirant a fons. Per baixar els torrons cal pujar pendents, travessar senders i fer algun partidet al parc

Albert Fernández

Després d’una temporada sense respir, ens mereixem prendre aire i gaudir d’espais espaiosos per reiniciar el calendari. Potser només amb llegir «gener» salti un ressort i et sobrevoli aquella vaga idea de posar-te en forma, concepte gairebé tan amorf com els ‘trichis’ que sovint apareixen postafartaments nadalencs. Però no: això no és una bíblia contra els sacsons. No trobareu aquí traces de ‘body shaming’ o frases motivadores per a creients de Patry Jordán. Tan sols una sana invitació a estirar una mica les cames i llançar-se a camins, jocs i metes a camp obert. O simplement a gandulejar a l’aire lliure.

Quedar al parc és el nou Tik Tok. Bé, val, no està tan de moda. Gairebé millor, perquè entre restriccions, tocs de queda i horaris psicodèlics, les possibilitats d’oci mogudet comencen a reduir-se a veure un vídeo de Dua Lipa en xandall. Encara si sou d’aquesta espècie de sedentaris repolits que encara se sacsegen molles de Doritos del confinament (barrejades ara amb restes de polvoró), passar unes hores respirant la brisa entre arbres us sanejarà bé. Pot ser que el tancament de gimnasos us afecti infinitament menys que les escaramusses per aconseguir una Play5, però si passeu el dia entre cistelles, porteries i taules de ping-pong, alguna cosa d’exercici distret fareu.

Un dels millors dissabtes recents el vaig passar rotant en un cíclic torneig de tennis de taula als encantadors Jardins del Baix Guinardó. Les pales, els bots i les rialles es van intercanviar en un bucle infinit, entre passejos al voltant de l’estany i salutacions a gossets. Si passes pel Parc del Clot, veuràs que allà es podria rodar fàcilment un reboot d’El Príncipe de Bel Air: els xavals es gasten uns ‘outfits’ totals mentre s’entreguen a estiraments, twerking i disputats partits de bàsquet. Per sort, d’opcions de parcs diàfans i equipats no en falten: Joan Miró, Glòries... Només cal escollir.

Mentre passes el dia al parc no només remenes una mica el cul sense ni tan sols proposar-t’ho; també pots inventar nous esports, com el control d’esfínters, imprescindible després d’hores de refrescos al banc. Proveu també l’afecció a l’ego, pràctica heroica per quan aquesta col·lega del vostre col·lega porta tres partides deixant-vos sense puntuar i porteu els pantalons plens de terra de les relliscades que heu fet.

Enclavaments costeruts

Em direu boig, però jo veig la formulació claríssima: si puges costes, baixes torrons. En una ciutat que orogràficament és un descens de la muntanya al mar és fàcil trobar enclavaments costeruts on sentir els vostres panteixos sota la mascareta. Jo em cordo els cordons amb gust per ascendir, per exemple, per l’encantador carrer de Sant Camil, des de l’altura de l’Escola La Farigola de Vallcarca. La somiadora sensació de girar el seu primer revolt entre sons de pati, i prosseguir la pujada al costat d’una sinuosa muralla de pedra, més les possibilitats de desviació pel passatge d’Isabel o a l’interior dels breus Jardins de Maria Baldó, abriguen l’ànima al més distret.

Vallcarca és un veritable laberint de rampes, però si preferiu pendents suaus i amb història, res com remuntar l’avinguda del Tibidabo des de la plaça Kennedy admirant les seves cases burgeses d’èpoques senyorials. Tampoc descartem l’escalada als búnquers del Turó de la Rovira. És cert que aquest mirador és ara més que obvi i popular. Però conquerir aquest cim i governar les vistes de la ciutat continua sent fabulós. Especialment si aconseguiu anar-hi en un dia o a unes hores menys massificades. És possible, us ho asseguro. Però si us aventureu a la muntanya del Carmel, la meva veritable recomanació es troba just abans d’arribar a les panoràmiques ruïnes de la Guerra Civil. Consisteix a disfrutar de la tènue costa de Marià Labèrnia. Contemplar les seves cases baixes, sortir als seus afluents de carrerons i escalinates i respirar la regnant olor de llenya, porta una sorprenent alegria d’hivern.