15 tresors històrics per descobrir el passat de Barcelona

Els murs i els terres de Barcelona són com llibres oberts on descobrir relats socials, dramàtics, curiosos... Són testimonis fonamentals de la seva història. Qui vulgui endinsar-se en el passat i entendre com s’ha organitzat i desenvolupat la ciutat tal com la coneixem en l’actualitat només ha d’aturar-se i observar el que l’envolta (i obrir un llibre o seguir una ruta turística per completar la informació). El més curiós és adonar-se que, sovint, passem davant d’autèntics tresors sense adonar-nos del seu valor. Per això ens n’anem de ruta amb un expert, Mariano Barriendos, professor d’Història i especialista en Climatologia Històrica de la Universitat de Barcelona, que ens revela alguns ‘hotspots’ històrics.

1. LES ATROCITATS DE LA GUERRA CIVIL 

Plaça de Sant Felip Neri

El Gòtic és una de les zones més anomenades quan es parla de la història de Barcelona. Un dels episodis més tràgics de la guerra civil ha deixat empremta per sempre a les parets de l’església de Sant Felip Neri: uns profunds forats provocats per un bombardeig llançat per l’exèrcit de Franco que, el 30 de gener de 1938, va acabar amb la vida de 42 persones, la majoria nens de l’escola que hi havia just al costat. Molts barcelonins continuen creient que es tracta d’impactes de bala causats per afusellaments napoleònics, perquè aquesta va ser la versió oficial que es va relatar a les aules de l’època franquista. 

---

2. LES EMPREMTES DEL TRÀNSIT 

Carrer de la Barra de Ferro 

Si et queixes del trànsit és perquè no t’imagines el caos que regnava als barris antics fa segles. Els carrers estrets es col·lapsaven ja que hi transitaven carros de grans dimensions que ocupaven tot l’espai i, de passada, provocaven un gran nombre d’accidents. Són testimoni d’això unes marcades erosions a la pedra de la majoria de les cantonades de la zona de Sant Pere i el Born.

A 1,20 metres d’altura aproximadament, aquests deterioraments eren provocats pels laterals de ferro dels eixos dels carros. Farts d’aquests danys col·laterals, els habitants de la zona van començar a instal·lar a les cantonades, recolzats contra les parets dels edificis, proteccions de pedra que bloquejaven el pas dels carros (fins i tot podien provocar que bolquessin) o salvaguardaven les construccions, com es pot observar en gairebé tots els encreuaments on encara segueixen dempeus.

---

3. L’OFICI MÉS ANTIC DEL MÓN 

La Rambla i carrers de les Egipcíaques i de la Carassa 

La societat de l’època medieval, segons explica Barriendos, era molt menys hipòcrita que l’actual i, alhora, extremament regulada. La prostitució era un ofici reconegut. Una mostra és al carrer de les Egipcíaques; allà s’hi ubica el que al segle XVII i XVIII era la casa del mateix nom, que acollia les prostitutes d’avançada edat que es retiraven. «Això permetia, sobretot, un control i tractament de les malalties venèries gràcies a la proximitat de l’Hospital de la Santa Creu», apunta.

En diferents llocs de la ciutat es pot encara descobrir el que eren bordells. El més famós és el del carrer de Carassa: en la part superior de la cantonada amb el carrer de Mirallers s’alça el bust d’una dona que indica que allà s’oferia sexe de pagament entre els segles XV i XVII. Més contemporànies són les marques que es poden veure a l’entrada del que van ser hostals en els números 22-24 de la Rambla. A terra veuràs dos profunds forats en el marbre, fruit, segons es diu, del taloneig continu d’aquestes dones a l’espera de clients.

---

4. L’IMPACTE D’UN CREIXEMENT DEMOGRÀFIC INCONTROLABLE 

Carrer de les Caputxes 

Al segle XVIII, la població de Barcelona va créixer de forma ràpida i exponencial (es va triplicar). Dins de les muralles no hi havia prou espai per allotjar tothom i, en vista del risc que centenars, milers de persones visquessin al carrer, es van buscar solucions. Es va apostar per ampliar els edificis cap amunt. Al Born, eren originalment d’una o dues plantes, però s’observen moltes bigues de fusta que sobresurten de la paret. A sobre s’hi van afegir pisos extres. «De vegades només es guanyaven uns 12 metres quadrats. Però el fonamental era poder oferir una vivenda, és a dir, un sostre. En aquest espai tan diminut podia viure-hi una família sencera que compartia bany amb els altres llogaters de l’immoble, per això es coneixia en català com la comuna», explica Barriendos.

Un altre rastre d’aquest creixement incontrolable són els carrerons coberts per arcs que sostenen edificis, com al carrer de Caputxes. «Era la manera de construir a sobre mateix del carrer. Unes faveles de l’època, ja que l’objectiu era aglomerar la gent. Una clara mostra de desesperació», sentencia l’historiador. Aquestes construccions anàrquiques van generar greus problemes: els carrers no es ventilaven, no passava la llum... i amb això va arribar la insalubritat. Fins que al segle XX es va emprendre una remodelació de l’espai urbà que va donar lloc al Born tal com el coneixem avui dia.

---

5. ELS OFICIS DEL BARRI TREBALLADOR

Civaders, 4

Sant Pere era, en l’època medieval, la zona menys afavorida, on vivia la classe treballadora (la noblesa estava en la part baixa del Gòtic i al Raval, i a la part alta del Gòtic es concentraven les institucions). Passejant per aquesta zona i aixecant la vista per sobre dels portals, encara s’aprecien els rètols que representen els símbols dels oficis que s’exercien a cada local. Un bon exemple d’això el trobem al carrer de Civaders, 4, amb un gravat en fusta que anuncia que hi treballava un fuster. Hi ha més rètols: de ceramistes, capellers, forners...

---

6. LES MOSTRES D’UNA POBLACIÓ ANALFABETA

Carrer dels Mirallers

En l’època medieval, l’educació es reservava l’elit i el 90% de la població era analfabeta. Perquè tots poguessin orientar-se a l’urbs, la senyalística tenia elements simbòlics. Els comerços lluïen rètols gravats o esculpits en fusta o pedra, i la cartelleria es feia amb dibuixos. A la cantonada del carrer de Mirallers s’aprecia una senyalització de marbre blanc que representa un carro tirat per un home que aixeca el braç cap a davant. Això indicava el sentit de circulació del carrer.

---

7. FERVOR RELIGIÓS 

Santa Maria del Mar (plaça de Santa Maria) i la capella de Nostra Senyora de la Guia (plaça d’en Marcús)

Barcelona era una ciutat de molts fluxos. Una zona de pas entre França i la resta d’Espanya, una porta comercial al Mediterrani i cap a l’interior del país. El fervor religiós que regia la societat medieval incitava que tots aquells que emprenien viatges anessin a demanar la protecció als sants patrons de cada zona. A canvi, si tornaven sans i estalvis entregaven una almoina, fruit d’uns vots o promeses. Un exemple curiós d’aquests ritus és que, inicialment, Santa Maria del Mar era una ermita (Santa Maria de les Arenes). Com que els recorreguts marítims pel Mediterrani relativament segurs, els viatjants, agraïts, tornaven amb freqüència a dipositar diners.

Amb l’acumulació de donacions, l’ermita va créixer i es va poder convertir en una preciosa basílica. A la plaça d’en Marcús hi ha la capella de Nostra Senyora de la Guia, responsable dels que viatjaven per terra. Però aquests trajectes solien creuar boscos i zones despoblades, de manera que eren gairebé sempre escenari d’atracaments i robatoris. Per això, els seus viatjants van deixar de ser agraïts amb la seva patrona. Si passes per davant de l’estàtua de la verge de la plaça d’en Marcús, veuràs una figura desposseïda de fastos.

---

8. VERGONYA I VIOLÈNCIA A PEU DE CARRER

Plaça del Rei

La plaça del Rei és un lloc majestuós gràcies als seus bonics edificis gòtics i renaixentistes, però també ha sigut escenari de situacions poc agradables. Davant de les escalinates del conjunt monumental i mirant cap a la dreta, observaràs que un pilar semirodó sobresurt de la paret. Al seu cim, s’immobilitzaven i exposaven durant uns dies els condemnats per crims lleus (els altres eren executats), que rebien tota mena de vexacions per part dels transeünts. Per això, aquesta construcció és coneguda com el pilar de la pública vergonya. Amb aquest càstig exemplar, les autoritats pretenien demostrar al poble com acabaven els que sortien del sistema.

---

9. ON ARRIBAVA EL MAR 

Carrer del Correu Vell

Al carrer del Correu Vell hi ha una torre circular que servia de mirador de control de la muralla romana que donava al mar. Aquí s’ubicava un dels abrics portuaris de la Barcelona romana i ancoraven les galeres. És ideal per fer-te una idea de com Barcelona es va anar expandint de forma artificial, portant la línia de costa mar endins.

---

10. ELS MORTS MÉS NOBLES 

Carrer dels Comtes

Abans els morts havien de descansar en zones sagrades. Dit d’una altra manera, al terra de les parròquies i esglésies. Visitant la catedral veiem una gran concentració de làpides a terra. No obstant, amb el creixement demogràfic de la ciutat, ja no va quedar espai per acollir l’últim descans dels seus habitants i es va idear una altra opció: fer cavitats als murs exteriors. Avui encara es poden descobrir les tombes.

S’hi va unir l’afany social de fer-se veure i els més rics i influents de la ciutat (membres de la noblesa, dels gremis...) es van començar a rifar els llocs que estaven a l’altura dels ulls. Al carrer dels Comtes veiem, per exemple, la tomba de la confraria de Sant Esteve, destacats membres de la societat que van deixar en vista de tots els transeünts la seva bona posició per a l’eternitat. Aquesta pràctica va perdurar fins a finals del segle XIX, quan es van construir els cementiris en zones allunyades de nuclis habitats per millorar la higiene i controlar possibles focus infecciosos.

---

11. GRAFITIS POLÍTICS DE L’ÈPOCA CARLINA

Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47)

A l’edifici que actualment acull l’Institut d’Estudis Catalans s’ubicava abans la Casa de Convalescència de l’Antic Hospital de la Santa Creu, un lloc on malalts i ferits passaven llargues temporades. Especialment aquells que van patir les seqüeles de les guerres carlines. Pujant a la primera planta del pati, a les baranes de la galeria encara es mantenen intactes el que podríem considerar grafitis polítics de llavors. Són talls fets a la pedra amb tota mena de missatges patriòtics (o no).

---

12. ELS ORFES DE BARCELONA 

Ramelleres, 17

Dos petits forats en una paret de la plaça de Vicenç Martorell, al Raval, són testimonis de moltes històries tristes. Aquest edifici va allotjar la Casa de Misericòrdia, un antic convent que recollia orfes sense llar o nens abandonats de forma anònima per mares que no els podien mantenir o s’havien quedat embarassades fora del matrimoni.

El funcionament era molt senzill: es deixava el nadó al torn, es tocava el timbre per avisar les monges i el mecanisme girava per fer entrar la criatura a l’edifici. Al nen se li solia posar el nom del sant del dia i el cognom Expòsit. La petita ranura al segon forat servia per deixar almoina i contribuir a les primeres cures de la criatura entregada.

---

13. L’ITINERARI DE L’AIGUA

La Rambla i l’Arxiu Històric Municipal

Moltes localitzacions de Ciutat Vella permeten seguir l’itinerari de l’aigua, fonamental en el desenvolupament de Barcelona. Als carrers de Xuclà (que consta als arxius com el primer lloc on es va documentar una inundació) i Petritxol s’aprecien pendents perquè entre els segles X i XII per allà hi passaven dos llits fluvials de rieres que baixaven de Collserola en direcció al mar. Aquestes rieres eren més un risc que un recurs hídric, així que la construcció de la muralla al sector de la Rambla va definir un àmbit segur (intramurs) i una fossa per on un llit ampli portaria les riuades des de Collserola al mar, de manera que La Rambla va passar a ser un bulevard interior.

Al vestíbul de l’Arxiu Històric Municipal  hi ha dos aqüeductes del segle I abans de Crist que s’alimentaven de dues fonts diferents: Collserola i el Besòs. Una brillant iniciativa, ja que, en cas de sequera o d’inhabilitació d’un dels dos, l’urbs sempre disposava d’un pla B. Hi ha altres marques de l’aigua a les parets del Gòtic. A molts llocs (com passa a la cantonada del carrer de Santa Eulàlia amb el del Bisbe) es pot llegir, tallat a la pedra: ‘A dos canas lo pou’. Indicava la presència d’un pou de distribució per proveir els veïns.

---

14. ESMOLANT ELS GANIVETS 

Carrer dels Comtes

Gran part de les edificacions del Gòtic estan fetes amb gres de Montjuïc. Una roca que té com a virtut ser una excel·lent esmoladora de ganivets. Això és el que devien pensar els nois que esmolaven les seves armes blanques a les parets de la catedral. Avui dia encara s’aprecien profunds solcs fruit d’aquesta pràctica.

---

15. LA PRESÈNCIA DEL JUDAISME

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Palau del Lloctinent i carrer de l’Arc del Call, 1

A la Barcelona medieval hi havia dos barris jueus: el Call major i el Call menor. En aquesta zona de la catedral, entre Arc de Sant Ramon del Call i Banys Nous, i els carrers del Call, de Sant Honorat, del Bisbe i de Sant Sever, hi ha encara a les parets nombroses inscripcions en hebreu, així com clivelles als portals que a les llars jueves serveixen per sostenir la mezuzà, un objecte que conté un pergamí amb versicles de la Torà (el llibre sagrat del judaisme). Encara es percep en l’urbanisme dels seus carrers l’enclaustrament que van patir en guetos, fins i tot més densos que la mateixa ciutat emmurallada.