'Germanes': Mouawad 'reloaded'

La recerca de la identitat, la importància dels orígens, la guerra que et parteix en dos, que et deixa fet miques. Són alguns dels temes de les obres de Wajdi Mouawad, autor de l’arxiconeguda ‘Incendis’. Aquesta obra, que va revolucionar la Ciutat Comtal ja fa uns quants anys, i que ens va recordar que «la infància és un ganivet clavat al coll». Un drama salvatge que va coronar el seu autor com el rei de la tragèdia. L’hereu modern, o això diuen, de Sòfocles i Shakespeare. 

Després de la tetralogia de ‘La sang de les promeses’ –de la qual formen part ‘Incendis’, ‘Boscos’, ‘Cels’ i ’Litoral’–, aquest nano libanès exiliat a França i al Canadà va escriure ‘Domestique’, una sèrie encara més personal composta per ‘Soeurs’, ‘Frères’ i ‘Père et mère’. ‘Soeurs’, la peça que ens ocupa, i que aquí ens arriba traduïda com a ‘Germanes’, és un text inspirat en les vivències de Nayla Mouawad, la germana del dramaturg. El muntatge explica la història d’una dona experta en mediació de conflictes que, per culpa d’una tempesta de neu, es veu obligada a fer nit en un modern hotel d’Ottawa, on tot s’activa amb la veu, en anglès i francès. Tot canvia quan s’adona que el despertador no s’encén en francès i, per tant, no es pot despertar en la seva pròpia llengua. 

Un gir de guió que exemplifica la lluita del món francòfon davant del domini de l’anglès al Canadà, la batalla de la cultura minoritària davant d’un món controlat per l’anglès. «Pari atenció a la humiliació. Anul·la el llenguatge i condueix l’humiliat al mutisme», recorden, durant un moment de l’obra.

A diferència del ’Soeurs’ dirigit pel mateix Mouawad, i que jugava amb el vídeo i l’escenografia a l’estil Robert Lepage –un altre referent del libanès–, Roberto Romei aposta pel minimalisme. Suggerir per imaginar, per veure el que està passant, on està passant. De fet, no necessitem més que un focus ben utilitzat per veure el retrovisor d’un cotxe, per exemple. 

Amagades sota del llit

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

Un altre canvi: Un segon personatge principal, que sobreviu com a pèrit d’una empresa d’assegurances i ha d’avaluar els danys de l’habitació. Les dues dones, les dues germanes, es troben en aquesta moderna habitació d’hotel transformada en la metàfora de la guerra i s’amaguen sota del llit. Troben el seu refugi, es reconeixen i reivindiquen el seu dolor, la seva pròpia història. La pàtria dels que no tenen pàtria.

Roberto Romei ha optat, molt encertadament, per la contenció i la sobrietat. Una decisió que, probablement, dota de més versemblança el text de Mouawad. Li resta, això sí, agilitat i una mica d’espectacle. Un ritme que, segurament, anirà agafant a mesura que avancin les funcions. Tot i així, el veritable pilar d’aquestes ‘Germanes’ són, precisament, elles. Lluïsa Castell i Mónica López emocionen i corprenen l'espectador, que, afligit a la seva butaca, contempla la tragèdia d'aquestes germanes. La seva intimitat, el seu horror, la seva vida.