'Vale, vale, vale': atrevit joc teatral

Fer de la necessitat virtut. A aquesta conegut dita sembla haver-se acollit la companyia Incautes Project en el seu espectacle, ‘Vale, vale, vale’. Sota aquest títol s’amaga una proposta teatral amb dos intèrprets, més una col·laboradora com a mestra de cerimònies, que fuig de la convenció i aposta de manera indissimulada per noves òptiques dramatúrgiques que s’escapen de qualsevol linealitat i que demanen la complicitat i participació de l’espectador.

La proposta neix d’una arrencada d’aquelles que aconsegueixen atrapar. Dues actrius (Cintia Ballbé i Ginebra Vall) es troben en una doble cruïlla. En primer lloc, en ple procés de creació reben la negativa dels amos dels drets d’autor de l’obra que anaven a representar, amb el compromís ja tancat de programació a la sala. I la segona contrarietat –i no menys rellevant– és que han arribat entrat en un altre carreró sense sortida.

No s’entenen perquè parlen dos idiomes teatrals oposats. Després d’aquesta negativa dels drets, Cintia prefereix muntar una comèdia romàntica a l’ús, sobre deixades i deixadores, a partir de l’experiència directa que han viscut totes dues. Ginebra, per contra, defensa una proposta molt més radical al voltant de la vida d’una dona anònima. Ho fa a partir de l’ús d’una webcam amb fotografies i de la projecció d’objectes. S’explica sense paraules, cosa que fa que cada espectador elabori la seva pròpia història del personatge.

500 paraules

En la disputa hi intervé una mediadora (Mariona Ibáñez) que, en un exercici de coaching, els proposa un joc perquè cadascú exposi els seus arguments. Ja s’ho han dit tot –els explica– i no han arribat a cap punt d’entesa. Tenen cadascuna 500 paraules per exposar els seus arguments. Ho faran amb el recolzament d’un espectador en cada equip que exercirà de comptador. Després del joc, no cessen les sorpreses del muntatge, ja que totes dues comencen a explicar com han arribat fins allà. I tampoc faltarà un insòlit final propi del gènere fantàstic o de la ciència-ficció.

Queda clar que ‘Vale, vale, vale’, a més de ser un joc al voltant de les màscares del llenguatge, transita per un heterogeni camí escènic. L’etiqueta d’escena híbrida està més que justificada. Les ramificacions són tantes i tan variades en la dramatúrgia d’Alejo Levis que es corre el risc que l’espectador es perdi al laberint, que es pregunti on el volen portar, o que, fins i tot, s’allunyi de la proposta. Hi contribueix que l’irregular ritme del dia de l’estrena segur que quedarà més apuntalat amb el pas de les funcions.

L’entusiasme i la naturalitat amb què actuen Cintia Ballbé i Ginebra Vall van a favor d’una obra que també juga amb la idea que tot sembli una mica improvisat, que resulti molt espontani. I és que la companyia Incautas Project ha fet honor al seu nom amb una estrena que surt de norma i de rutes trillades, per la qual cosa suposa un salt d’alt risc. I és que ja ho diu Mariona Ibáñez abans d’arrencar: «Això no és una obra de teatre».

Sí que és, sens cap dubte, una bona carta de presentació d’una nova companyia que mereix el polze cap amunt per les grans intencions que s’expressen, tot i que el dispers resultat final pugui no estar a la mateixa altura.