'A dog called Money': la pantalla és una 'jukebox'

L’important de la música no són només les cançons, també les circumstàncies que hi ha darrere i els seus creadors. La història del rock, i la del pop, i la del jazz, i la del rap, es compon de milers de relats d’herois, brivalls i visionaris, i durant dècades el cine s’ha encarregat de documentar-los. Sense anar més lluny, aquest divendres, dia 8, arriba als cines ‘A dog called Money’, que observa a la rockera britànica PJ Harvey durant l’heterodox procés de gravació del seu novè àlbum, ‘The Hope Six Demolition Project’ (2016). Per a això transita entre la crònica musical impressionista, el videoart i el recorregut per zones de guerra. Amb motiu de la seva estrena, repassem superficialment algunes de les no ficcions que millor han capturat la mitologia del pop, les vicissituds de la indústria discogràfica, els dilemes creatius dels artistes i la màgia que provoca una bona cançó.

Il·lustres anònims

Il·lustres anònims‘Searching for Sugar Man’ (2012) reconstrueix el misteri de Rodríguez, cantant folk que va fracassar rotundament als EUA als 70 mentre, inexplicablement, venia discos com xurros a Sud-àfrica. ‘Anvil. El sueño de una banda de rock’ (2008) explica la història del grup de metal Anvil, que va tenir un cert èxit fugaç en els 80 i després va caure en l’oblit, però els seus membres no van llançar mai la tovallola. ‘A 20 passos de la fama’ (2013) ret homenatge a les coristes, sempre per darrere d’artistes com Jagger, Bowie i Springsteen, i ‘The devil and Daniel Johnston’ (2005) fa el mateix amb el cantautor del títol, esquizofrènic i maniacodepressiu, capaç de compondre cançons bellíssimes i, alhora, de ser una càrrega i un perill per als seus pròxims.

El costat ocult de la fama

El costat ocult de la famaRadiohead va aconseguir tant èxit amb el disc ‘OK Computer’ (1997) que els seus membres gairebé van perdre el cap, i així ho demostra ‘Meeting people is easy’ (1998). ‘What happened, miss Simone?’ (2015) revela les males puces de Nina Simone; en una ocasió, la diva del blues va disparar amb una arma contra un executiu discogràfic. ‘Tanto Amy’ (2015) –sobre Amy Winehouse– com ‘Kurt Cobain: Montage of heck’ –sobre el líder de Nirvana– es van recolzar en imatges íntimes mai vistes abans per explorar els dimonis ocults de dos artistes que van morir massa aviat. ‘I am trying to break your heart’ (2002) revela la sèrie de crisis –atacs de migranyes, diferències creatives i acomiadaments– que va marcar la gravació de ‘Yankee Hotel Foxtrot’, el disc mestre de Wilco.

Mites oberts en canal 

Mites oberts en canal ‘Some kind of monster’ (2004) contempla Metallica durant la gravació del seu àlbum del 2003, ‘St. Anger’, un procés tortuós que va incloure desercions, ingressos en clíniques de rehabilitació i sessions de teràpia grupal.

Notícies relacionades

Els millors racons per llegir a Barcelona

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

A ‘20.000 días en la Tierra’ (2014), el gran Nick Cave es va dedicar sense embuts a ridiculitzar i alhora a engrandir la seva pròpia llegenda –«sempre he sigut un bastard ostentós», confessa en una escena–, i a ‘En la cama con Madonna’ (1991), la cantant va destruir per complet la línia que separava el seu jo privat del seu jo públic. I a ‘No direction home: Bob Dylan’ (2005), Martin Scorsese va aconseguir l’impossible: que el fugisser Robert Zimmerman reflexionés davant la càmera sobre el seu propi passat.

Pel·lícules-concert

Pel·lícules-concertEn destacarem sis tot i que en podrien ser 66: ‘Amazing Grace (2018) documenta les dues nits glorioses durant les quals Aretha Franklin va gravar en directe el mític disc homònim; a ‘Stop making sense’ (1984), per immortalitzar Talking Heads en concert, el director Jonathan Demme va utilitzar tècniques narratives que van canviar el gènere per sempre; ‘Woodstock’ (1970), monumental crònica d’aquell monumental festival, va suposar la canonització de la contracultura dels seixanta; a ‘El último vals’ (1978), Martin Scorsese va immortalitzar el concert final de The Band o, en altres paraules, una fita de la història del rock; ‘The song remains the same’ (1976) va capturar Led Zeppelin en un moment d’esplendor gairebé sobrenatural, i ‘Sign o’ the times’ (1987) evidencia a la perfecció l’eclecticisme, l’energia implacable i la sensualitat subversiva que van convertir Prince en un déu.