'Dobles vidas': llibres són amors

Aquesta pel·lícula no és necessàriament el que un espera d’Olivier Assayas. Al llarg de la seva carrera –en títols com ara ‘El agua fría’, ‘Irma Vep’ i 'Demonlover’–, el francès s’ha dedicat a hipnotitzar-nos recorrent a estilització visual i seductors moviments de càmera. A ‘Dobles vidas’, en canvi, la càmera està més aviat quieta, atenta al ràpid i constant –i apassionant– piloteig verbal. L’assumpte essencial és la bretxa creixent entre el vell i el nou al si de la indústria editorial: el declivi de la premsa escrita davant el contingut digital, i el del llibre imprès davant l’‘e-book’; el conflicte entre l’anàlisi crítica genuïna i aquests algoritmes que prediuen els gustos del públic; la viabilitat del tuit com a nou gènere literari.

Per parlar de tot això, Assayas maneja una sèrie de personatges atrapats en els seus respectius dilemes: Alain (Guillaume Canet) és un prestigiós editor literari que lluita per mantenir a la superfície la cultura tradicional del llibre, i la seva dona, Selena (Juliette Binoche), és una actriu d’èxit que sospesa abandonar l’avorrida telesèrie que protagonitza. Léonard (Vincent Macaigne) és un escriptor a qui Alain ha publicat en el passat i que, mentre lluita contra la seva pròpia obsolescència, es fica al llit amb Selena. La dona de Léonard, Valérie (Nora Hamzawi), rebutja l’elitisme d’una elit intel·lectual parisenca que usa l’esnobisme per dissimular la seva ignorància. I Laure (Christa Théret), empleada i amant d’Alain, representa una nova generació obsessionada amb els ‘likes’ que, això sí, en secret sent una profunda atracció pel passat literari.

Ritme i rialles assegurades

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Pot ser que una successió d’interminables escenes de sopars durant les quals un grup de petits burgesos debaten sobre el futur de la literatura no sigui, per molt que per sota de la taula es colpegin mútuament a través d’un embolic de relacions adúlteres, el que un espera d’una comèdia, i això afegeix mèrit a la successió de rialles que ‘Dobles vidas’ genera amb agilitat i sentit del ritme impecables.

I tot i que per moments la pel·lícula sembla enarborar el discurs típic d’un avi nostàlgic dels vells temps, Assayas es mostra genuïnament interessat en totes les parts del debat, donant-los arguments legítims a totes dues i dedicant-se a plantejar preguntes, però no a treure conclusions a excepció d’una: que el canvi és un corrent constant i imparable, i que dirigir-lo és més fàcil que provar de contenir-lo.