'La profesora de parvulario': poesia a qualsevol preu

Dirigida per l’israelià Nadav Lapid, ‘La professora de parvulari’ (2015) és una de les obres cinematogràfiques més estranyes i enlluernadores estrenades en els últims anys. I, tot i que presenta petites variacions en les situacions i el traç dels personatges, aquest ‘remake’ nord-americà és essencialment la mateixa història explicada de nou. Per això, un es pot preguntar: ¿Té sentit? Considerant que és una pel·lícula igual de magnífica que la seva predecessora, per descomptat.

El seu punt de partida és el retrat de Lisa Spinelli (Maggie Gyllenhaal), que treballa com a mestra en una llar d’infants i, en les seves estones lliures, fa classes setmanals de poesia; no té talent literari, i ho sap. Un dia descobreix que un dels nens que cuida diàriament, el Jimmy, entra de tant en tant en una cosa semblant a un estat de trànsit que l’impulsa a recitar poemes aparentment improvisats, i dotats d’una sintaxi i un vocabulari clarament massa avançats per a un nen de cinc anys.

La Lisa sap que el Jimmy és un prodigi de la talla de Mozart, però a ningú més li importa. No hi ha rastre de la mare de la criatura, el pare només sembla que té temps per cuidar-se del seu club nocturn, i la mainadera simplement el veu com un nen molt raro. En una societat banal i més sensible a les xarxes socials que a l’art, un talent com el del Jimmy està condemnat a perdre’s. Per això decideix convertir-se en la seva protectora, en la guardiana del tresor. I és clar que ser l’única capaç de detectar tant potencial l’omple d’orgull.

Omplir un gran buit en la vida

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Tot i que ella no ho reconegui, això sí, la Lisa troba en el Jimmy la manera d’omplir un gran buit en la seva vida; de fet, un dels grans temes de ‘La profesora de parvulario’ són els somnis que se li van trencant, ara que s’acosta a la mitjana edat. La seva vida domèstica és un fracàs; al seu matrimoni no li queda passió, i els seus fills estan lluny de ser qui ella esperava que fossin. El Jimmy es converteix en la seva causa, i la porta massa lluny.

Resulta gairebé còmic contemplar la Lisa en les classes de poesia, presentant els versos del nen com si els hagués escrit ella, i seduint gràcies a això al seu professor. És temptador suposar que en part actua motivada per la gelosia, i detectar un element d’atracció –més psicològica que sexual– en l’afany amb què intenta estimular la inspiració del petit poeta. Sigui com sigui, la pel·lícula està de part seva i, per això, les decisions que va prenent plantegen un dilema ètic tan fascinant i, com a resultat, el que sobre el paper és un relat sobre poesia funciona com el més intrigant dels ‘thrillers’.