Bon Nadal (o no) en família

Aquesta és una fórmula que no acostuma a fallar. ¡Quantes comèdies hem vist en un entorn familiar! Delirants, divertides, beneites, àcides, negres, negríssimes... Funciona tant que la veta sembla inesgotable. El Lliure de Gràcia n'ha estrenat una altra: 'El sistema solar', de la dramaturga i directora peruana Mariana de Althaus. Peça que també va ser pel·lícula, amb crítiques poc o gens entusiastes, ara disfruta una versió teatral de més volada.

La dirigeix Carol López amb la companyia de dues sòcies d’altres aventures escèniques: Aina Clotet i Nausicaa Bonnín. Perquè tot quedi una mica més en família, el germà de l’Aina, en Marc, també ho és al Lliure. El repartiment es completa amb dos nens (Joel Bramona i Jaume Solà), que es reparteixen el rol més infantil, i amb Guillermo Toledo, un actor de primera línia que sempre destaca amb força en el seu treball i en un radical i públic posicionament ideològic.

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

En aquest atractiu repartiment recau el pes de tirar endavant un text poc o gens sorprenent. Una reunió per celebrar el Nadal d’una família desestructurada, en la qual el nen és el més assenyat de tots. La resta arrossega una creu que déu-n’hi-do. La caixa dels trons aviat s’obre. L’amfitriona, l’Edurne (una esforçada Aina Clotet), per exemple, no sap el que vol, tot just sortida d’un tractament psiquiàtric. O sí: que el seu pare, en Leonardo (un sobri Willy Toledo), li avanci part de la seva herència. Ell és ministre i ha dedicat més temps a la política que als seus fills, l’Edurne i en Pavel (un discret Marc Clotet), un jove viudo d’esperit apocat. És el pare d’en Puli, un nen amb passió per l’astrologia i els animals. El terme solar del títol ve tant per aquesta afició com pel cognom de la família. La Paula (una continguda Nausicaa Bonnín) arriba a la festa nadalenca com la nova nòvia d’en Leonardo. Però és una vella coneguda: abans havia sigut parella d’en Pavel.

López serveix la comèdia amb el to just, sense grans ostentacions, excepte un inici de teatre dins del teatre, per provocar el riure en moments aïllats, encara que l’encaix entre un excel·lent grup d’intèrprets no sempre és l’ideal. Com si cadascú carregués per la seva banda amb el seu personatge. Potser perquè poc els ajuda un text que al final, i malgrat els draps bruts que s’airegen sense misericòrdia, manté la família unida com diuen els cànons més conservadors. Una comèdia, vaja, en la línia d’anteriors exercicis tragicòmics sobre un terreny  tan fèrtil. Lluny, això sí, de l’obra mestra del gènere, la recordada 'La omisión de la familia Coleman', de Claudio Tolcachir.