Buenavista Bar: ¡Han cantat línia! ¡I tornada!

Arribar a un bingo musical al Buenavista Bar no és una cosa que vulguis deixar a l’atzar. Provar sort no és suficient: has d’arribar a l’hora o t’ho perds; els cartrons volen en un sospir. Dit això, vaig 13 minuts tard. Està a rebentar. Entrar al local és un suplici somrient: m’esmunyo per una ranura d’espai ínfima, la porta se’m clava a l’estèrnum i passo per darrere del clatell de tots els de la primera taula, mentre pugno per arribar a la barra entre moviments de malucs, birres desbordants i una cridòria boja corejant la tornada d’‘I want it that way’, dels Backstreet Boys. 

Demano una birra i intento avançar entre l’arxipèlag de colzes i bassals de la barra, i veig les meves amigues a través d’un mar de cares de felicitat. Estan molt ben recolzades, col·locades com unes autèntiques professionals sobre els tamborets, amb les seves tapes, els seus vins i els seus cartrons. Ràpidament, m’expliquen el funcionament del bingo: compres un cartró que porta nou artistes amb la seva foto i el nom a sota; al fil del bar van sonant una reguera de cançons variades, que canvien cada pocs segons, i no donen treva. L’ambient és de pura gresca, brindis i taral·lalejos, però també de màxima atenció, perquè has de conèixer les cançons de seguida per marcar el teu cartró i així poder cantar línia primer i bingo després; si és el teu dia, és clar. La línia es premia amb 10 € i el bingo, amb 24 €, que solen anar directes a pagar la pròxima ronda. 

Saludo l’amo del bar, Jordi Beltrán, que controla el sarau i allarga els braços fins que no pot més per passar viandes a la parròquia amuntegada, mentre el seu company Rafa Rifles va servint canyes des del sortidor sense perdonar les seves coreografies divertides, a l’estil de les de la pel·li ‘Napoleon Dynamite’. Sona Camela i els ànims creixen a nivells de gran bogeria, tot i que no estigui al cartró. Hi ha qui es despista amb els primers acords misteriosos de l’‘Off the wall’, de Michael Jackson, així que salto per aportar el meu grau de sapiència, que la cançó és la meva preferida. Ja estic tan emocionat com la massa. 

Alguns treuen el Shazam d’amagat per sota de la taula, amb rubor, perquè no cauen que aquesta joia que ens sobrevola amb veus glorioses és ‘Cars and girls’, de Prefab Sprout. Vale, pausa. Desestructurem una mica l’escena, imitant les narratives dislocades de Tarantino. Som a fora, al costat del Jordi, l’amo. S’acaba el seu cigarret sense deixar de saltar ‘tracks’ de la seva ‘playlist’ aleatòria al mòbil. Diu que avui a les set de la tarda ja hi havia gent esperant que obrís, i recorda que quan el Buenavista Bar va obrir, el juny del 2016, poc es podia imaginar saraus tant a rebentar com aquest. 

La idea era simple: muntar un bar de barri on estar-hi a gust, on no s’hi reproduïssin ambients impostats. El Jordi té clar que el més primordial és donar de beure i menjar bé, i una barra on recolzar-se. No es va adornar el bar abans que algú el trepitgés, s’ha anat construint a mesura que la gent l’anava ocupant. I el Jordi flipa amb la seva clientela. De vegades, quan acaba la jornada, aplaudeix als que fa fora: «¡Ho heu fet molt bé avui!». Pla vertiginós de la burilla aixafant-se sobre el cendrer a tres velocitats. ¡Han cantat línia! Es para tot. El Jordi va recitant noms de bandes, i el jurat popular decideix si han sonat o no. Ni ell ho sap. ¡Pam! S’han colat. Un artista de la línia no havia sonat. Tots canten «¡tongo!, ¡tongo!», entre rialles. Es reprèn el joc, baixen els llums, torna la música i les bromes. Just quan la gent coreja a plens pulmons ‘Can’t stop the fire’ del ‘Dancer in the dark’, del Boss, canvien de cançó. Se sent un «ohhh» generalitzat. Això és un ‘coitus interruptus’. 

Esbroncades, plors i súpliques 

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

A Lana del Rey la segueix Perales, perquè aquí no importa l’ordre, sinó el concert. Dos cartrons a punt de cantar línia. Finalment, algú la canta i aquesta vegada l’han clavat, tot i que alguns continuen cantant ‘tongo’ perquè sí, per fotre. Depeche Mode, que bona aquesta cançó, però tots desesperen:  «Que toqui ja, que em toqui...». Espera, ¡aquesta noia del fons ha cantat bingo! Es repeteix la litúrgia de comprovació entre bronques, plors i súpliques. El bingo musical ‘c’est fini’; a brindar fins al pròxim. La gent demana més, no hi ha manera; això seria un bucle infinit de xiuxiuejos ludòpates. Alguns seguiran així fins a casa. Me’ls imagino pels carrers, cantant a capella: a veure si et saps aquesta: ‘Hot dog, jumping frog, Albuuuuquerque’.