5 discos del 2020 que ara pots escoltar sencers

Amb algunes hores extra per concentrar-se en alguna cosa, ¿per què no dedicar una escolta íntegra a un àlbum, com fèiem tan sovint en els vells temps? Escolta íntegra i dedicada, sempre en el format més estel·lar disponible. Aquí en recordem cinc dels millors publicats durant aquest començament d’any. 

1. ‘Seeking thrills’, de Georgia

En l’interessant ‘Georgia’ (2015) era fàcil apreciar el talent de Georgia Barnes –la filla del gran Neil Barnes de Leftfield–, però també una certa obsessió per M.I.A. Aquest segon àlbum mostra una artista més segura del seu propi potencial, igualment brillant i personal a nivell melòdic i sònic. És música inspirada per les experiències de la pista de ball, un espai que, durant un temps, hem de conformar-nos amb imaginar. Tot i que també es pot ballar sense sortir de casa, com és inevitable quan sonen ‘About work the dancefloor’, ‘24 hours’ (atenció: en el vinil no hi és) o aquest míssil electro-pop anomenat ‘Never let you go’, del qual també es recomana buscarel ‘remix’ de Skream.

---

2. ‘Marjorie’, de Núria Graham

Cada disc de la cantant i guitarrista vigatana ha sigut superior a l’anterior, i ‘Marjorie’, lluny de ser una excepció, sona a salt de gegant definitiu (ara per ara). És temptador dir-ne «disc de maduresa», però ella ens odiaria si ho féssim. El definirem com un disc de sàvia melancolia i maduresa prematura (ho sento), sostingut sobre unes melodies de dramatisme controlat i uns arranjaments subtilment barrocs. És cohesiu, rodó, també en unes lletres marcades per l’herència familiar irlandesa: Graham arrenca el trajecte amb ‘Connemara’, que ret homenatge a l’àvia que mai va conèixer amb ‘Marjorie’, i rehabilita una tornada d’un oncle músic, Niall Graham, en la magnífica ‘Hazel’, amb certs aires de ‘girl group’ clàssic.

---

3. ‘Lina_Raül Refree’, de Lina_Raül Refree

Després de connectar el flamenc amb la Guitarra Primitiva Americana o el punk en els seus projectes amb Sílvia Pérez Cruz, Rosalía i Rocío Márquez, Raül Refree s’avé a revisar el fado amb la portuguesa Carolina Rodrigues, Lina de nom artístic. No busquin guitarres clàssiques en aquesta revisió del repertori d’Amália Rodrigues (amb l’excepció de ‘Voz Amália de nós’): a canvi, l’inquiet músic proposa delicades capes de teclats, brunzits experimentals i freqüències que l’oïda potser amb prou feines pot detectar, però aporten suggeriment i estranyesa. Acompanyant-lo, Lina aporta unes interpretacions vocals d’una pulcritud magnètica: sol provocar l’emoció a base de contenció.

---

4. ‘Color theory’, de Soccer Mommy

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

La progressió artística de Sophie Allison, com la de Núria Graham, encara no coneix límits. Del refinament ‘bedroom pop’ de ‘Collection’ (2017) va saltar amb empenta i energia a l’indie rock amb banda completa de ‘Clean’ (2018), i no gaire després, a aquesta precoç demostració de maduresa que és ‘Color theory’ (2020), gran disc de pop de guitarres somiador alhora que demolidor. Qui enyori The Sundays o la Sheryl Crow de finals dels 90 ja tarda a escoltar aquest clàssic instantani, capaç de fer-te miques el cor i, alhora, recompondre-te’l. 

---

5. ‘The slow rush’, de Tame Impala

No, no hi havia res a témer. Home casat no equival a home avorrit, gris o poc inspirat: el geni compositiu i sònic de Kevin Parker ha sobreviscut clarament a l’altar. ‘The slow rush’ és ple d’hams melòdics i detalls de producció simplement màgics, tots col·locats perversament en estructures de cançó impossibles d’endevinar. Qualsevol cançó es mereix una estàtua i un parc, però algunes en concret: ‘Breathe deeper’, ja només per la seva línia de baix funk; ‘On track’, una ‘power ballad’ a l’altura de les millors de ‘Currents’ (2015), o la vibrant ‘Lost in yesterday’, la tornada de la qual s’enganxa com una bestiola al teu cap des de la primera escolta. Fes del teu menjador una disco.