Amen Dunes, el lent camí cap a la llum

Abans de llançar el seu aplaudit projecte Amen Dunes, Damon McMahon va ser part d’Inouk, un grup de rock’n’roll novaiorquès dels ‘dosmils’ que no va acabar de trobar el seu lloc. De fet, ni tan sols apareixen a l’índex onomàstic de la (exhaustiva) història oral de l’època que ha escrit Lizzy Goodman, ‘Nos vemos en el baño. Renacimiento y rock and roll en Nova York. 2001-2011’ (editada en castellà per Neo Person).

Fugant-se precisament de Nova York, McMahon se’n va anar una temporada a la Xina. Només es va decidir a tornar quan un segell es va interessar a llançar el seu primer disc com Amen Dunes, ‘D.I.A.’ (2009): música basada en la improvisació, hiperemocional, solipsista, feta sobretot per a ell mateix.

Cada àlbum posterior ha sigut un pas cap a una cosa semblant a la claredat i el classicisme; un anar desposseint-se, a poc a poc, de les capes de soroll per il·luminar una veu carismàtica. Durant aquests anys, els crítics hem provat de posar algun nom a la seva música esmunyedissa. Pel que sembla sense gaire èxit. Quan pregunto a McMahon quin és el seu favorit entre els gèneres que ens hem inventat per batejar el que fa, respon: “Cap”.

Aura de misteri

El nostre ‘entrevistat’ és igual de concís amb totes les preguntes, enviades (no va quedar cap altre remei: ja estaven de gira) a través del correu electrònic. Pot ser que en el recent disc ‘Freedom’, que dilluns porta a La [2] de Apolo, la seva veu soni realment transparent, clara, però McMahon sembla continuar interessat en mantenir una certa aura de misteri al seu voltant.

A ‘Freedom’ no només es permet una producció menys embolicada i sorollosa de l’habitual, més aire per respirar, sinó també espai per ballar (aquestes línies de baix líquides, aquests ‘beats’ com de rock experimental alemany dels 70). “Vaig créixer anant a ‘raves’, aquí reprenc alguna cosa d’això”, explica breument.

Pel que fa a les lletres, ha volgut explorar algunes figures masculines tòxiques (el seu propi pare a ‘Blue rose’ o el surfista Miki Dora a ‘Miki Dora’), però no buscava connectar amb l’era #MeToo, afegir-se a aquesta conversa. McMahon prefereix que les seves cançons siguin intemporals. “I provo de fer-les tan bones com sigui possible, preocupant-me per la qualitat de la música i tots els elements”.

El procés

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Provo d’indagar en la manera de funcionar de McMahon a l’hora de compondre. Les rutines creatives solen ser fascinants. ¿Quin és el seu mètode personal? “Només espero a estar inspirat; després canto una melodia i la gravo, i després escric les lletres”. La música no és el que més l’inspira, pel que sembla. “M’avorreix una mica, de fet. És difícil trobar una cosa que sigui inventiva, o arriscada, o honesta, o emocionalment poderosa, així que prefereixo veure pel·lis o llegir llibres”. L’últim llibre que li va deixar empremta va ser ‘El vendido’, de Paul Beatty (Malpaso), la sàtira racial guanyadora del Man Booker Prize el 2016.

Segons sembla, és bastant més fàcil veure McMahon passant les pàgines d’un llibre que fent ‘scroll’. Els seus comptes socials són, abans que res, professionals. “Puc dir que cada vegada que esborro Instagram o paso una temporada sense, em sento millor”, explica en la seva resposta, potser, més confessional, deixant de banda el misteri per només unes quantes paraules.