Mayte Martín i Laura Gallego, contra la banalitat

Mayte Martín va decidir fa dècades tornar al barri de la seva infància, el Poble-sec. Per accedir a casa seva has d’enfilar un dels seus costeruts carrers, i quatre pisos. La bailaora Laura Gallego es planta a la porta en un tres i no res i sense esbufegar. La conversa transcorre a 'Tempo rubato': s’accelera i desaccelera segons parlen del que ha de ser l’art en realitat. La Laura fa anys que segueix la carrera de la Mayte. Es va emocionar (fins a les llàgrimes) la primera vegada que la va sentir cantar alCANTARa MANUEL. Segueix sense tenir clar si Tempo rubato li ha robat més el cor. I l’hi comenta abans de demanar-li sense embuts...    

LAURA GALLEGO: Explica’m el que no m’expliques, el políticament incorrecte.

MAYTE MARTÍN: ¿Quants dies tenim? En necessitem uns quants…

L. G.:  D’acord, ¿com veus el panorama?

M. M.:  Fotut. Veig dues actituds: la d’aquells a qui els fascina actuar, els dona vida i són creatius i no surten de l’ortodòxia (respectar el que s’ha creat no és negatiu), i els que s’apunten a la provocació i les modes, abandonant l’essència artística i creant confusió. I el gremi que els manté són els promotors, els que fan de pont. Perquè la gent no té prou informació. Rosalía canta flamenc, d’acord, però ho està prou formada. És com si a mi, amb 12 anys, m’haguessin convertit en una superstar. En qualsevol professió t’has de formar. Imagina’t que a un estudiant de Medicina el posessin a operar a cor obert. Això és igual de salvatge: Rosalía omple un auditori en cada concert. Però nena, si el que tu fas jo ho feia als 8 anys. 

 

L. G.: ¿Tot això l’hi diries a Rosalía?

M. M.: ¡L’hi he dit! La vaig portar a cantar soul, que ho fa com una verdadera deessa, a El Medi, un bar que porta el meu germà. I quan vaig voler que repetís, em va dir: «Mira, és que m’he ficat en el flamenc i estic preparant unes coses amb Refree». La meva reacció va ser: «¡No, per favor!». «Però reina meva, és que tu a mi m’agrades cantant soul». Ara li diria exactament el mateix. L’únic que ha canviat és la meva cara d’al·lucinada, perquè en el futur podria ser bona 'cantaora', però ara... Penso en flamencs que s’estan morint de fàstic com José de la Tomasa, que està pescanta a Chipiona perquè ningú li truca. ¿Ens hem tornat bojos? Hem entrat a l’era de la banalitat, la frivolitat, d’Instagram. ¿Parlem d’art o de petardeig?

L. G.: I això et cabreja, és clar.

M. M.: Em cabreja un ou. A vegades callo per por que la gent confongui ira amb enveja. Però n’estic farta ¡com a públic! Tota la vida he estimat l’art: és una religió. I quan surt un senyor com El Niño de Elche i s’abaixa els pantalons al Grec, m’indigna. ¡Una mica de respecte, per favor! Jo em guanyo la vida sense passar per l’adreçador.

L. G.: I això té pros i contres.

M. M.: No tinc opció. Hi ha qui em diu: «¡Que valenta!». Se n’ha de ser per anar-se’n al llit pensant que el que fas té sentit de l’ètica. Jo només estic sent honesta.

L. G.: Honesta amb tu mateixa.

M. M.: No se’n pot ser amb ningú més. Si  ho ets amb tu, ho ets amb la resta.

L. G.: Recordes quan vas començar: una 'cantaora', catalana, ¡vestida amb pantalons i jaqueta! Amb el masclisme que hi ha...

M. M.: T’explicaré anècdotes. Estava a Utrera, entre bastidors, a punt de sortir amb el meu vestit pantalons, hi havia tres cantaoras parlant i una es va adonar de la meva presència. Em va mirar de dalt a baix i em va deixar anar: «¿Tu qui ets?». «Jo soc Mayte Martín». «¿I tu què fas?». «Cantar». «¿I quan?». «Ara». «¡Doncs et deus haver de canviar, ¿no?». «Si ja m’he canviat». «¿Que tu t’has canviat? Ui, si et vesteixes així no et trucarà ni et contractarà ningú». Tenia 17 anyets, i ¿saps on se’m va clavar això? A l’estómac. A aquella mateixa edat em va trucar el propietari d’un tablao per contractar-me, però era «absolutament imprescindible» que em posés un vestit de flamenca. Li vaig contestar que jo no m’he vestit així ni per al meu pare, i mira que li hauria agradat. Em vesteixo com soc. I no soc una model, ni una maniquí ni una nina de 'souvenir'. ¿Saps? A mi les xarxes socials m’han salvat del suïcidi artístic: em permeten saber si a la gent li importa el que faig. N’hi deu haver d’altres que només volen cobrar i els importa un rave si el públic se’n va a casa renascut després de veure’t. Perquè, si no és així, el teu concert no val per a res. No saps tots els missatges meravellosos que m’arriben. Un senyor em va dir que la seva mare, a punt de morir, va sobreviure gràcies a la meva música. Ni Grammy ni discos venuts ni hòsties. Si em deixen triar em quedo amb la part humana.

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

L. G.: ¿Què li contestaries als que et consideren superba o prepotent?

M. M.: Que agraeixo a Déu i a la meva mare, que són el mateix, haver nascut amb aquest do. I és aquest agraïment el que no em permet la deslleialtat als meus principis. M’he de donar com soc. L’hi ho dec a la meva mare, que va ser qui m’ho va ensenyar i em veu des de dalt. És una qüestió d’honor.