Sidecars i les qüestions del cor

El més rocós i el més suau del so de  Sidecars batega compassat a 'Cuestión de gravedad' [que bonica que és la caràtula del disc, amb un cor travessat per un ganivet però sobre un coixí de flors, obra de l’il·lustrador Álvaro Pérez Fajardo]. En aquest quart disc d’estudi,  la banda madrilenya torna a fer un bon ús de les tornades encomanadisses i corejables per narrar, a través de 13 capítols, una intensa història d’amor i desamor. ¿El resultat? Un disc a cor obert: «El més visceral d’aquests 10 anys», subratlla Juancho, cantant i timoner del conjunt.

Sidecars comptava amb «un bon material a la recambra», afegeix el vocalista, després de la gira per teatres que va propiciar l’àlbum anterior. 'Contra las cuerdas' els va situar entre la flor i nata del pop-rock espanyol. Va ser un recopilatori gravat en directe (l’octubre del 2015, a la Sala But de Madrid),  amb convidats com César Pop, Carlos Tarque (M Clan), Dani Martín, Iván Ferreiro i, naturalment, Leiva.

De fet, a l’ex-Pereza li dedica el seu germà petit una de les millors cançons d’aquest nou llançament. Fins i tot el títol és encertat: 'Amasijo de huesos'. «Es tracta d’un homenatge, d’una mostra d’admiració i de respecte. Bé, en realitat és una cançó d’amor, què caram: no totes han de ser romàntiques. Aquesta lletra la tenia a dintre i necessitava deixar-la anar, volia dir-li tot el que es mereix escoltar: «'Qué bonito caminar detrás de ti/ llevarte siempre delante.../ ¿Cómo puede caber en tu cuerpo todo ese talento?/ ¿Cómo puede caber ahí dentro?/ En ese amasijo de huesos/ Cada día me parezco más a ti/ Y ya no intento evitarlo...'». La melodia que vesteix aquest 'Amasijo de huesos' és, a més, per treure’s el barret (en el cas de Leiva) o la gorra (Juancho). 

EL MESSIES

«La música sempre ha estat present en la meva família. A casa no faltaven mai guitarres. Els meus records d’infantesa per Nadal eren els meus oncles cantant, borratxos, cançons de Miguel Ríos, molt rock & roll, molt tequila... D’aquí se’ns va encomanar l’ambient musical i festiu, suposo. Ah, i el meu pare sempre posant-nos el mateix disc: El Messies de Händel. Quan el punxava, de petit, odiava aquesta música», riu.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Juanjo, Gerbass (baix) i Ruly (guitarra) són el nucli dur de Sidecars, banda madrilenya fins al moll de l’os però amb nom barceloní (l’hi deuen a la petita sala de la plaça Reial on es van foguejar quan no sabien com dir-se). «És com la nostra casa a Barcelona. Sentim que ens hem guanyat el públic d’un en un. No ens han caigut mai els anells per tocar davant poca gent. Pensàvem: ‘Aquestes 10 persones s’emportaran el millor xou’», explica Gerbass.

«I així seguim, amb els valors ben afermats –assenteix Ruly–, tot i que ara toquem en un altre tipus d’aforaments». O que hagin d’afegir més dates després de penjar el cartell de sold out. Sidecars és d’aquelles bandes que creix a base de «metes assequibles». «Hem tingut més d’una relliscada, i això ens ha fet ser una mica acollonits», admet Juancho. Sempre amb el cor a la mà.