Brocomole: mata’m, camió

Perdem hores en una cinta de córrer per tenir més hores de vida. Fem ‘running’ per la Diagonal, pensant que el fum dels tubs d’escapament que inhalem es transforma en pols d’unicorn a l’arribar als pulmons. No tenim set, estem deshidratats. La salut física ens obsessiona tant que hem llançat a la cuneta la salut mental. I quan això passa, quan el deliri ‘healthy’ arriba al seu punt més alt, sorgeixen engendraments com el ‘brocomole’.

Diuen que és la nova tendència, però com totes les noves tendències ‘instagrameables’, ni és nova, ni està destinada a tenir més èxit que el vídeo del casament de Chabeli i Ricardo Bofill Jr. El ‘brocomole’ no és més que un guacamole amb bròcoli en lloc d’alvocat. Un altre pas de rosca en la insània del menjar sa: l’alvocat, en altre temps paradigma del que és ‘healthy’, és ara el dimoni per les seves implicacions mediambientals.

El monstre verd

Així que cal baixar en l’escala dels aliments amb càrrecs de consciència. Cal arribar a la puresa màxima. I en el fons de tot, hi ha aquest bròcoli hiper-sa i sense gairebé empremta carbònica, una verdura que mitja humanitat odia (mentre l’altra mitja se la menja amb rictus marmori, per prescripció mèdica). Parem això ja.

Si vull bròcoli, que sigui bullit i llançat al plat com un cadàver. Si vull guacamole, que sigui amb alvocat i ja intentaré superar el sentiment de culpa. No poseu el monstre verd on no li correspon, no el disfresseu de cap altra cosa. A casa hem intentat fer pizzes amb base de bròcoli i estic convençut que mastegar les sandàlies de Carmina Ordoñez durant les festes del Rocío hauria sigut més agradable. Tot i que el bròcoli es vesteixi de seda, bròcoli es queda.