Pernil de Björk i altres miracles

Els jocs de paraules amb menjar són un univers infinit, inesgotable, un oceà de possibilitats. De fet, ens poden servir per definir-nos davant del món i, de passada, compartir els nostres referents culturals amb la gent. ¿Que no? Som-hi. M’encantaria tenir la veu d’Arepa Franklin i el glamur d’una diva de Hollywood del nivell de Càtering Hepburn. Però no serveixo ni per a cantant de grups de rock healthy, com els Vegans N’ Roses. A tot estirar, podria participar com a extra en alguna sèrie japonesa de baix pressupost, al costat d’Elsa Tataki. I és que els meus girs vocals no tenen la dolçor d’Ana Torrija, ni la textura cremosa de Flam Sinatra. Una llàstima, perquè des del dia que vaig escoltar Quinoa Arteta, la meva debilitat és l’òpera macrobiòtica. 

Per les meves venes corre sang catalana i nord-americana, com l’actriu Botifarra Fawcett. Només tinc dos vicis, el funk i la xocolata, igual que James Brownie. Cada divendres esmorzo un entrepà de pernil de Björk, perquè em torna boig l’embotit islandès. Ah, i sempre m’han agradat els artistes pop antics amb molta càrrega calòrica. ¿Els meus favorits? Duncan Dhul, Natilla Imbruglia i Escudella Baila Sola.

Em considero un paio elegant: rares vegades em veuràs sense el meu vestit de Jabugo Boss. ¿I saps què tinc en comú amb gent tan dispar com l’actor Jean-Claude Voll Damm i l’aristòcrata Tita Cervesa? Un amor desmesurat pel llúpol. En el terreny polític, el meu vot és per a l’asturiana Fabada Colau i l’italià Rigatoni Cantó. I sempre he cregut que combatre el racisme amb un Whooper a la mà és possible, deu ser que he vist massa discursos de Martin Burger King. Ja ho veus, soc un paio feliç, tot i que tots els nens m’odiïn. Paraula d’Òscar Bròcoli.