AGAFA PA I MULLA

¿Qui punxa en aquest restaurant?

Els sopars 'house' són una tortura. Per no parlar dels restaurants que contracten discjòqueis per amenitzar el sopar. Aquí no hi ha escapatòria

Òscar Broc

¿Qui punxa en aquest restaurant?

BALAZS MOHAI

Un restaurant no és una discoteca. Ho vam aprendre per les dolentes després del ‘bluff’ dels restaurants-lounge-club o com diables es diguessin; intents de fusionar taula i ‘boîte’ que, sota un halo d’aparent exclusivitat, es van acabar convertint en efímers monuments a la vulgaritat. 

Afortunadament, d’aquest estil ara amb prou feines queden quatre espais mal comptats que atreuen guiris, futbolistes, nous rics i sopars d’empresa. No obstant, ha perdurat un tic que encara afligeix alguns restaurants: posar música ‘house’ a tot drap durant el sopar, com si necessitessis David Guetta gronxant-se al timpà per disfrutar plenament d’un pollastre a la pepitòria. 

Una fusió d’estrella Michelin i Psicódromo

Els sopars ‘house’ són una tortura. No pots menjar tranquil amb l’última d’Erick Morillo perforant-te el cervell. Cada cosa al seu temps i al seu lloc. L’electrònica eivissenca i els llums de pub aniquilen qualsevol indici d’intimitat; les ràfegues de disc-funk enterren la conversa en una allau de pujades i falsets; ¿com és possible que hi hagi gent que mengi a gust amb una ‘playlist’ del Matinée al fil musical?

I què dir dels restaurants que contracten discjòqueis per amenitzar el sopar. Aquí no hi ha escapatòria; ¿com li has de demanar al cambrer que baixi la música? En aquesta tessitura, em sorprèn que no s’hagi inventat encara una fusió d’estrella Michelin i Psicódromo. Un nou concepte, amb Nando Dixkontrol punxant Front 242 a un volum eixordador i narrant els plats als comensals micro en mà: «¡Ei, penya, ara arriben les esferificacions de GHB, el fals cebiche de tripi i el colomí amb escabetx de ‘speed’!». O es fa bé o no es fa.