¿Qui punxa en aquest restaurant?

Un restaurant no és una discoteca. Ho vam aprendre per les dolentes després del ‘bluff’ dels restaurants-lounge-club o com diables es diguessin; intents de fusionar taula i ‘boîte’ que, sota un halo d’aparent exclusivitat, es van acabar convertint en efímers monuments a la vulgaritat. 

Afortunadament, d’aquest estil ara amb prou feines queden quatre espais mal comptats que atreuen guiris, futbolistes, nous rics i sopars d’empresa. No obstant, ha perdurat un tic que encara afligeix alguns restaurants: posar música ‘house’ a tot drap durant el sopar, com si necessitessis David Guetta gronxant-se al timpà per disfrutar plenament d’un pollastre a la pepitòria. 

Una fusió d’estrella Michelin i Psicódromo

Els sopars ‘house’ són una tortura. No pots menjar tranquil amb l’última d’Erick Morillo perforant-te el cervell. Cada cosa al seu temps i al seu lloc. L’electrònica eivissenca i els llums de pub aniquilen qualsevol indici d’intimitat; les ràfegues de disc-funk enterren la conversa en una allau de pujades i falsets; ¿com és possible que hi hagi gent que mengi a gust amb una ‘playlist’ del Matinée al fil musical?

I què dir dels restaurants que contracten discjòqueis per amenitzar el sopar. Aquí no hi ha escapatòria; ¿com li has de demanar al cambrer que baixi la música? En aquesta tessitura, em sorprèn que no s’hagi inventat encara una fusió d’estrella Michelin i Psicódromo. Un nou concepte, amb Nando Dixkontrol punxant Front 242 a un volum eixordador i narrant els plats als comensals micro en mà: «¡Ei, penya, ara arriben les esferificacions de GHB, el fals cebiche de tripi i el colomí amb escabetx de ‘speed’!». O es fa bé o no es fa.