Tancats al pub

Bé, desig concedit. Ha passat al pub Tan Hill, a Yorkshire. El temporal ‘Arwen’ hi va deixar atrapats durant aquest temps tots els assistents a un concert. La neu va envoltar l’establiment i els va negar la sortida, així que els imagino esmorzant cervesa amb Kit Kat o aigua d’aixeta amb Doritos. Mentre escoltaven una vegada i una altra les versions d’una banda de tribut a Oasis. Anomenada (el nom no feia presagiar res bo) Noasis. Riu-te del personatge de ‘Perdidos’, aquest músic de carrer que tocava ‘Wonderwall’ a les cantonades i que va acabar com va acabar en aquella illa. La idea d’estar tantes hores escoltant versions dels Gallagher em recorda aquella frase de Tom Waits en un dels seus llibres de memòries: «Només hi ha unes quantes coses que m’espanten. Però em fa por anar caminant un dia per Los Angeles i caure en una claveguera i trobar-me allà a baix amb 500 músics de bossanova a l’atur que em tocaran ‘Garota de Ipanema’ fins a matar-me».

Versió moderna d’‘El ángel exterminador’

Sempre ho he fet i encara més des que les restriccions pandèmiques et poden deixar, com en el joc de les cadires musicals, en un lloc qualsevol quan para la música. Així, si soc en una sala d’espera, miro la màquina de ‘vending’ pensant quant temps podria alimentar-me de còctel de cacauets japonesos i Sprite. O si soc en un aeroport, d’entrepans descongelats de pasta de cranc a vuit euros. 

No puc evitar, malgrat la camaraderia i el bon ambient, pensar en les friccions i enganxades. La història del pub anglès és una cosa així com una versió moderna d’‘El ángel exterminador’, la pel·lícula surrealista de Luis Buñuel. Un grup de burgesos tornen d’una òpera de Donizetti i van a l’enorme menjador d’una mansió a dinar. Per alguna raó, no poden creuar el llindar de la porta, així que segueixen allà durant dies: tapant-se amb la mateixa manta, compartint coixí de sofà i, gradualment, alliberats de les convencions del bon gust, odiant-se cada vegada més. Un personatge, el meu favorit, acaba cridant: «Els detesto. ¡Fan olor de cabra!». 

Sens dubte, el cas dels anglesos és moltíssim més amable, perquè, al cap i a la fi, el pub està pensat per ser casa: moqueta, bols perquè beguin les mascotes, llums tènues, música, fusta i fins i tot xemeneia. Si passés el mateix en un bar de Barcelona, el confort seria moltíssim menys i els preus, els mateixos. 

Un bon experiment

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Aquí, hauríem de viure menjantbiquinis que tenen gust de Frankfurt, per l’ús continuat de la mateixa planxa. Canyes sense espuma. Salfumant al lavabo. Seients incòmodes. Observaríem en temps real com aquestes tapes d’amanida, que adopten aquest verd fluorescent que serviria per remarcar apunts de classe fins i tot en una cambra fosca, es tornen més i més tòxiques. En lloc de música en directe, veuríem durant hores aquesta tele amb la pantalla envernissada de greix emetent el programa d’Ana Rosa o un partit de la Segona Divisió anglesa. 

Sens dubte, seria un bon experiment per demostrar una vegada per sempre el marge de millora dels nostres establiments. I, tot i així, preferiríem quedar-nos tancats allà que en qualsevol altre lloc. Al cap i a la fi, ens vam quedar tancats fora (això és, no hi podíem entrar) durant setmanes de restriccions. No ho vull ni recordar.