El millor pa del món

¿Qui no voldria menjar-se la millor paella del món? Però, anem més enllà: ¿qui no acceptaria menjar-se-la en un restaurant on prometessin que serveixen la millor paella del món tot i que sabés que no és veritat? 

Jo, sempre que la meva modesta butxaca ho permetés, no em resistiria a provar el millor trinxat del meu barri, el millor dònut de la ciutat, la millor cervesa de la meva àrea sanitària, la millor fabada de Catalunya, la millor ratafia d’Espanya, les millors quesadillas d’Europa, la millor aigua del món, el millor codony de la galàxia o la millor ambrosia de l’antiguitat. Primer, perquè podria ser cert i ser una delícia. Però, si fos mentida, perquè m’agradaria conèixer la persona que, entre el màrqueting i el deliri, per necessitat o megalomania, s’ha inventat l’etiqueta. 

Això, és clar, em podria portar algun problema. Aquests dies he estat sentint cada nit l’al·lucinant sèrie documental radiofònica, produïda per Spotify, sobre El Rey del Cachopo. El podcast, en vuit entregues magnífiques, plenes de rigor i ritme narratiu, analitza l’auge i caiguda d’aquest individu que tant aviat volia liderar el neofeixisme espanyol com muntar una mena de McDonalds del cachopu gurmet i que ha acabat a la presó perquè les forces de l’ordre van trobar el tors desmembrat d’una de les seves nòvies dins una maleta en una nau industrial cremant. 

La canya millor tirada d’Europa

Pel que sembla, l’home es va presentar un parell de vegades al concurs oficial de millor cachopu i, no podent-lo guanyar, es va inventar el seu. Com cantaven El niño gusano, «‘tengo un podio en mi casa / soy el primero cuando quiero». Des d’aleshores es va presentar com ‘El Rey del Cachopo’ i absolutament tots els mitjans de comunicació, també moltíssims clients, van comprar el títol i el cachopu. No era la primera vegada. En una de les seves fugides (s’escapava contínuament quan s’arruïnava) va aterrar a Màlaga i va obrir un bar on va penjar el cartell de «la canya millor tirada d’Europa». Qui no hi entraria, fins i tot amb aquest personatge a dins, amb aquest reclam. 

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Potser aquesta mania tingui a veure amb la meva infància. Durant anys vaig comprar religiosament el ‘Llibre Guinness dels rècords’ i, a més, vaig tenir la sort de conèixer el Rey de las tartas: els meus oncles tenien un bar davant del seu establiment, al preciós poble de Mondoñedo. No sé si era el monarca de la rebosteria o no, però el cas és que les seves magdalenes eren boníssimes i ell era tot un personatge que va acabar apareixent repetides vegades a l’‘Un, dos, tres’ (equivalent en popularitat a una aparició de Ferran Adrià a ‘Los Simpson’). Encara avui al seu fill se li diu príncep. 

El millor pa de pagès català

Penso tot això mentre menjo el millor pa de pagès català. Aquest sí que està certificat, segons el Consell Regulador de la Indicació Geogràfica del Pa de Pagès Català. El venen al Forn del Passeig, a la rambla de Fabra i Puig. I molt probablement després vagi cap a Gran de Sant Andreu, on una pastisseria promet que pots tastar «El millor xuixo del món» (te’l serveix en una capseta blanca amb lletres daurades que sembla de Tiffany). Al concurs, celebrat a Girona i organitzat per una empresa de Santa Perpètua de Mogoda, no es permetia injectar la crema a posteriori. És igual que sigui el millor del planeta o no, perquè hi aniré amb gana i almenys a mi m’ho semblarà. I com amb això, en aquest món, en aquesta recerca del millor tot i que ens menteixin, amb tot.