La rebotiga

La 'hacker' Billie Eilish

La diva dels nascuts en aquest segle saboteja de manera pertinaç tot el que es creia que havia de complir una diva pop

Núria Marrón

January 26, 2020 - Los Angeles, California, United States:: Billie Eilish arriving at the 62nd GRAMMY Awards at STAPLES Center in Los Angeles, CA.(Allen J. Schaben / Los Angeles Times / Polaris)

January 26, 2020 - Los Angeles, California, United States:: Billie Eilish arriving at the 62nd GRAMMY Awards at STAPLES Center in Los Angeles, CA.(Allen J. Schaben / Los Angeles Times / Polaris) / Allen J. Schaben (Los Angeles Times / Polaris)


A Billie Eilish ja li hauríem d’estar agraïts només per haver curtcircuitat ella sola el gènere de l’alfombra vermella i tota aquesta literatura, entre kitsch i solemne, que els guardians del bon gust encara escriuen amb la mateixa esportivitat sanguinària amb què, si fossin nobles i visquessin al camp anglès, sortirien a disparar perdius i colomins. 

Perquè, ¿com es podria adjectivar una fora pistes que va arribar a la seva coronació dels Grammy vestida oficialment de bitxo verd, amb aquesta espècie de pijama Gucci que semblava haver agafat de l’armari de Demis Roussos i que conjuntava amb a) les arrels dels cabells tenyits de verd radioactiu, b) unes celles denses i despentinades, c) una màscara, i d) uns guants pels quals afloraven ungles floret?

A diferència de Billy Porter –un altre dissident que converteix cada aparició en una fantasia drag–, Eilish no és només rara, és una de rara de masses, una espècie d’imant demogràfic per a les adolescents d’entre 10 i 20 anys que ha fascinat el seu pertinaç sabotatge de tot el que se suposava que havia de ser una diva pop.

Fan de Billie Eilish.

D’entrada, Eilish ni és alegre ni s’avé a encarnar les vides hiperproduïdes i perfectes de les seves antecessores en el càrrec. I encara menys anqueja amb mirada suplicant en aquella espècie de peep-show global que va ser el pop dels dosmil. De fet, és bastant fosca i les seves cançons tenen alguna cosa de catarsi que connecta amb la solitud i les ansietats adolescents. 

Més enllà del seu gust pels xandalls i dessuadores dels anys 80 i 90, Eilish també llueix folgances perquè no està disposada a posar-se als peus de la inclement trituradora que jutja si estàs grassa o prima, o si tens el cul gran o pla. «Ningú pot dir això –va dir a l’agost– perquè no ho saben».

Que una adolescent es protegeixi d’aquesta manera diu unes quantes coses, i totes vils, de la decadència ambiental. No obstant, el seu estil –replicat amb un fervor que no es veia des de l’antiverge Madonna– també està contribuint al fet que una generació es doni permís per trepitjar tot el que que se suposava que s’havia de fer en nom de la feminitat i d’aquesta tornada segons la qual mai ets prou guapa, ni jove, ni prima ni adequadament sexual. Així que diumenge seguirem la seva actuació en els Oscars. Al cap i a la fi, poques coses hi poden haver més útils en una alfombra vermella que un antídot de l’envergadura d’Eilish contra l’automenyspreu adolescent.
 

Temes: Moda