'Lleoparditza' com vulguis

«Si ets raonable i dolç, no és per a tu», deia Christian Dior de l’‘animal print’, un estampat amb connotacions sexis, salvatges i de carrer –tenim, si no, Jane Mansfield que va de compres amb talons i el seu lleopardíssim biquini–, a qui li ha costat decennis sortir de la indumentària femenina.

Abans de colar-se en la moda, el pelatge animal havia sigut un signe de dominació: les catifes atorgaven estatus als palaus i els caçadors creien que absorbien el poder de la fera. De fet, la primera vegada que l’estampat va saltar al ‘mainstream’ va ser en format unisex: Johnny Weissmuller i Maureen O’Sullivan lluïen tapall d’‘animal print’ a Tarzan de les mones (1932), mentre es desplaçaven de liana en liana i ell proferia crits selvàtics.

Amb aquell precedent, no és estrany que la relació de l’estampat amb l’armari masculí hagi resultat problemàtica. El fet és que, durant dècades, amb l’‘animal print’ –patrimoni de les senyores ferotges– només s’havien atrevit els nois dolents del rock i la dissidència de la sagrada virilitat. D’acord –deia la gent en general–, Keith Richards, David Bowie i Kurt Cobain el van portar amb actitud, ¿però no faré el ridícul si vaig de lleopard a l’oficina?

Notícies relacionades

El Mundo Today | Laporta farà obres d’ampliació a Luz de Gas perquè hi càpiga més gent

Tobogans espectaculars i llits elàstics: els parcs infantils de Barcelona on al·lucinaran els teus fills

No obstant, des que l’estampat infecciós desborda la passarel·la i el carrer, els prescriptors del gremi recomanen a) deixar-lo per als detalls o b) utilitzar-lo només de cintura cap a dalt. Tot i així, des d’aquest racó animem que cadascú lleoparditzi a la seva manera. Al cap i a la fi, no hi ha idea més suggeridora avui en la moda que la que esquinça les velles regles del gènere i del gust.