Lady Lamb, ara amb esperança

En cada nova referència, la cantautora indie Aly Spaltro obre una mica més el seu so i continua resistint-se a ser catalogada com a ‘noia folk amb guitarra’. Sota el nom de Lady Lamb (abans Lady Lamb The Beekeeper), aquesta artista de Brunswick (Maine), des de fa una dècada instal·lada a Nova York, ha publicat una col·lecció de discos progressivament més complexos, deliciosament complexos. En l’últim, ‘Even in the tremor’, assoleix el seu so més ric fins ara, transcendint el pur folk per abraçar ornamentació electrònica i inspiracions del hip-hop.

A nivell purament sònic, és el més sofisticat que hagi gravat mai. Li pregunto si va ser difícil fer un disc amb tantes capes i, alhora, tan espaiós i depurat. Ella mateixa va arranjar el disc sencer a casa, incloent-hi les bateries, les cordes i el baix. «Ha sigut el que més temps m’ha portat, això segur», explica via telefònica. «Vaig passar molt temps reflexionant sobre les instrumentacions i sostraient-ne parts. Al principi, els arranjaments eren bastant pesats. Vaig començar a treure sons fins que havia aconseguit esculpir la versió més elegant de la cançó. Tenia les maquetes acabades al cent per cent quan vaig entrar a l’estudi. I una vegada dins, em vaig deixar acompanyar per un gran bateria [Jeremy Gustin] i un gran baixista [Benjamin Lazar Davis]».

En el seu concert de Barcelona d’aquest dissabte, dia 29, a Vol, només l’acompanyarà la seva guitarra: «Estaré sola a l’escenari, i això em ve molt de gust –explica–. Així és com vaig començar. Vaig tocar sola durant anys abans de començar a tocar amb altres persones. M’agrada la idea de despullar les meves cançons. ‘Little flaws’, per exemple, sona molt poderosa només amb guitarra».

Vol lliure

Als seus anteriors discos, ‘Ripely pine’ (2013) i ‘After’ (2015), Lady Lamb oferia cançons de melodies una mica impredictibles, lligades a unes lletres denses. «Les meves melodies flueixen lliurement perquè tenen moltes paraules. De vegades m’ha costat fer una melodia concisa, o poppy, a causa d’això, ¡de tot el que vull dir! Però en aquest disc he intentat incloure més tornades».

Pel que firma això, no obstant, la gran troballa del lot és justament una de les cançons d’estructura menys convencional: l’electro-soul i finalment molt hip-hop ‘July was mundane’. «També és especial per a mi. La vaig fer al principi del procés d’aquest disc. Gairebé abans de començar a fer-ho; entre el meu anterior àlbum i aquest. La vaig compondre al piano, quan no soc gaire bona pianista, en realitat. Em va portar molt temps esbrinar els acords i vaig haver d’assajar molt al piano fins a aprendre-me’ls bé».

Sobre els dos últims minuts del tema, els més experimentals i colpidors, Lady Lamb no té grans explicacions: «Sé que és una mala resposta, però no tinc ni idea de com van sortir», diu entre rialles. «Em vaig posar a fer coses rares i, d’alguna manera, tot això va cobrar forma i sentit. Vaig agafar una mostra de bateria que tenia a l’ordinador, vaig treure alguns beats, vaig afegir els sons artificials de vent-metal... Això va ser tot». La humilitat de Spaltro resulta encantadora i només fa aquesta artista encara més magnífica. ‘July was mundane’ és, creguin-me, una obra mestra de cançó, gairebé set minuts captivadors, però la seva autora encara no ho ha advertit.

El procés

Miro d’indagar en el procés compositiu de Spaltro en aquest últim disc. I ella està oberta a l’hora de revelar-ho. «Sovint escric en algun lloc una frase, un pensament, una cosa que se m’ha acudit. Per a aquest disc vaig necessitar sortir de Nova York. Vaig demanar a gent que es quedés al meu apartament per poder viatjar a altres llocs. Vaig anar a Mèxic, al Canadà, a Espanya [Madrid]... Simplement caminant per allà i apuntant coses».

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Va ser un procés d’autoanàlisi. En aquest disc, Spaltro parla una mica menys dels altres i una mica més sobre si mateixa, en l’intent d’entendre’s una mica millor i aprendre a estimar-se. En la inicial ‘Little flaws’ (‘Petits defectes’) parla, en part, dels seus propis defectes, però sense acarnissament. «En el passat escrivia des de l’ansietat o la por. No era prou madura per superar tot això i no solia arribar a conclusions positives. En aquest disc he provat de mostrar més esperança. Per això es tanca amb un tema com ‘Deep love’, que al principi sembla negativa, però acaba sent sobre positivitat i gratitud amb el món».

Spaltro ha d’estar agraïda, sobretot, al seu pare, que li va insistir que toqués la guitarra i el va fer virar d’una futura carrera en el muntatge cinematogràfic (va arribar a matricular-se en una escola d’art) cap a la música. «El meu pare és guitarrista», explica. «Durant tota la vida em va insistir que toqués i jo no ho veia clar. Quan en vaig fer 14, em va comprar una guitarra acústica. Jo vaig mirar d’aprendre uns acords, però era impacient i no vaig durar gaire, només un parell de mesos. Em vaig cansar i la vaig apartar. Amb 18, vaig començar a tocar una altra vegada». I la resta, com se sol dir, és història.