Lliçons de vida de McCartney

Explica Paul McCartney que el primer acord d’As you lie there, la cançó que obre el seu nou àlbum, The boys of Dungeon Lane, va sorgir durant una improvisació amb la guitarra, en un moment en què va posar els dits a les cordes de manera aleatòria i va obtenir un so intrigant. Durant setmanes va estar obsessionat a mirar d’esbrinar quin acord era aquest i, sense trobar resposta, va acabar construint una cançó entorn seu. Veritat o no, l’anècdota revifa el record dels dies en què Paul McCartney i George Harrison, dos adolescents d’un barri perifèric de Liverpool, eren capaços de fer un viatge amb autobús fins a l’altra punta de la ciutat només perquè algú els havia dit que hi vivia algú que sabia tocar un acord –si setena, per exemple– i els el podia ensenyar.

Aquesta és precisament l’època cap a la qual l’àlbum The boys of Dungeon Lane dirigeix la mirada, ja des del títol mateix –Dungeon Lane és un carrer de Speke, el barri obrer en què el Paul i el George van passar part de la infància–. Sense arribar a ser un àlbum conceptual, el dinovè elapé d’estudi que McCartney publica amb el seu nom conté almenys mitja dotzena de cançons ambientades d’una manera o una altra en els anys en què aquells nois de Liverpool aprenien a viure abans que el món es referís a ells com els Beatles. I no és que la nostàlgia sigui un tema nou dins de l’obra de McCartney, però aquí les reminiscències estan banyades en una espècie de saviesa crepuscular que les fa sonar gairebé sempre més emocionants que autocompassives.

Veu ferida

En aquest lot de cançons evocadores destaquen els dos avançaments del disc: la delicada Days we left behind, en què la veu ferida de l’octogenari Paul es mou entre la calidesa i la fragilitat mentre repassa velles fotos en blanc i negre, i l’eufòrica Home to us, a duo amb Ringo Starr –i amb Chrissie Hynde i Sharleen Spiteri als cors–, que sona com una banda de Britpop produïda per Jeff Lynne. També pertanyen a aquest grup l’austera Down south, senzill relat d’un viatge en autoestop amb Harrison, i la molt més sofisticada Salesman Saint, en què McCartney valora la gosadia dels seus pares al decidir formar una família mentre queien les bombes a Anglaterra.

Més enllà de l’(encertada) decisió d’exposar la vulnerabilitat de la veu, la tasca del productor Andrew Watt sembla limitar-se a vestir amb uns arranjaments simples i elegants el proverbial desplegament de McCartney, que toca fins a nou instruments diferents i passa sense despentinar-se del rock robust de Come inside a l’estil music hall de la bonica Life can be hard, i del divertit trip psicodèlic de Mountain top a la fosca vinyeta domèstica Momma gets by, que tanca el disc entre sumptuosos arranjaments de corda. Fa temps que aquest no és el rèquiem definitiu que alguns dels seus fans esperen, però és un bon disc de McCartney. I això és molt.

Paul McCartney

Notícies relacionades

Un talp rus a la CIA

La festa familiar de 3Cat atrau milers de persones a Montjuïc

‘The boys of Dungeon Lane’

Pop rock