El disc més personal, honest i vulnerable

Un dels adjectius que, als 90, els periodistes musicals detestàvem cordialment era autèntic: eren temps de fractura entre l’indie i la resta, i quan un artista el feia anar ens grinyolava qui-sap-lo. Sonava pretensiós, impostat, buit. Ara no circula tant, però sí que prosperen expressions de fons semblant, amb les quals el cantant es presenta com un ésser genuí i no com un producte de màrqueting, que, és clar, és el pitjor.

Això passa ara que tothom veu que la música es mou a través de mecanismes, si pot ser, més planificats que no pas abans: lògiques algorítmiques arrasadores, tempos editorials accelerats, camps de composició a la recerca del hit fet per parts, cançons més curtes i en què la tornada esclata abans, exhibició banal a les xarxes per confluir amb la conversa social, featurings que multipliquen l’impacte... En aquest escenari surt l’artista, fent-se la nena innocent enmig de l’orgia, i esquitxa l’entrevista amb expressions sobre el seu "disc més personal", "més sincer", "més vulnerable" i "menys premeditat".

Certes expansions són més creïbles quan no ets tu qui les proclama, però, si ells continuen estirant aquesta retòrica promocional, deu ser perquè els deu funcionar. El relat val més que l’imposis tu que no pas que el fabriqui un altre. Veiem com es publiquen discos "molt personals" en què ha intervingut un exèrcit de compositors i productors. I "sincers" i "honestos", i amb un fons líric "vulnerable", com si et diguessin: "Encara que avui hagi vingut aquí amb avió privat, soc igual que tu, amb les teves pors i inseguretats".

Notícies relacionades

Un talp rus a la CIA

La festa familiar de 3Cat atrau milers de persones a Montjuïc

Després hi ha aquella insistència que tal disc és "molt natural, gens premeditat", com si pensar molt les coses fos propi d’éssers malvats. No crec que Sgt. Pepper’s, dels Beatles, o Born to run, de Bruce Springsteen, fossin àlbums sorgits de brots "naturals" i "espontanis", sinó obres minuciosament ideades i executades.

La pretensió de puresa, sinceritat i llibertat operativa està incorporada a l’actual subjecte pop mainstream, com observa i desenvolupa Hans Laguna en el seu recomanable llibre Yo siendo yo. El teatro de la autenticidad en las estrellas del pop. Li dono la raó, atenent-me a les entrevistes amb artistes que faig diàriament. Pel que sembla, necessitem que l’autor d’aquella cançó que tant ens agrada sigui un paio maco que actua mogut per les raons correctes, i ens sembla lleig, i propi de gent recargolada, posar-lo sota sospita. La música, sí, aquella desesperada reserva d’innocència.