La Dinamarca podrida de Cunillé

Des del saló d’un humil apartament a Copenhaguen ens arriben imatges de solitud articulades com un enigmàtic quadro d’Edward Hopper en moviment. Per poc que coneguem l’autora del text, Lluïsa Cunillé, esperem un teatre nodrit de llargues pauses, de conflictes insinuats i d’una poètica de la sostracció que la crítica emparenta amb Harold Pinter i els seus silencis amenaçadors. I fins aquí el tòpic, perquè també el públic sap, o hauria de saber abans de comprar l’entrada, que Albert Arribas (Opereta imaginària) és un director poc amic de les convencions de l’escena, procliu a girar qualsevol truita per més densos que siguin els seus ingredients.

Casualitat o no, aquesta temporada s’han estrenat dos textos que la prolífica Cunillé tenia al calaix des del 2014: Boira (TNC), amb direcció de Lurdes Barba, s’ajustava més a una lectura "tradicional", i ara Dinamarca, a la Beckett, és tot el contrari. Sobre el paper, totes dues exerceixen de díptic sobre una Europa devastada pel neoliberalisme i la crisi econòmica i també moral. A la peça de cambra danesa, a més, vam xocar amb una punyent reescriptura del Hamlet de Shakespeare. Prescindint per complet de l’èpica, el dibuix contemporani del príncep en la cinquantena, precari i nihilista, no té esperança. Ja no interroga el món amb el "ser o no ser", simplement es preocupa per si la seva mare anciana ha sopat.

Gamberrisme lúdic

Notícies relacionades

La caseta de Bad Bunny: l’escenari pel qual han passat Penélope Cruz, Javier Bardem, Bad Gyal i LeBron James

Novetats del bo cultural de 400 euros: en què es pot gastar i en què no

El que acaba de convertir la funció en un esdeveniment és el vandalisme lúdic de la direcció d’Arribas que –després de tres muntatges de Cunillé– prescindeix i fins i tot va a la contra de l’enfocament més atmosfèric i abstret. Enfronta els silencis arquetípics a un grotesc espai sonor, embruta de maquillatge els personatges fins a tornar-los pallassos beckettians d’un absurd gairebé hieràtic. Tot acaba embolicat en un teló vermell que a l’estil Lynch empeny la posada en escena cap a zones d’estranyament que dissolen les mentides del pacte escènic.

El resultat és una lectura del text recargolada al límit que fins i tot explota en moments còmics. Cada gest i afegit extravagant esquerda el conjunt fins a transformar-lo en una festa teatral trasbalsada que té el seu clímax en les interpretacions. Pere Arquillué treu el millor de la seva aclaparadora tècnica, amb inflexió i matís salta del sarcasme a la derrota sense immutar-se. Generosa fins al límit, Imma Colomer s’entrega sense xarxa; hi ha alguna cosa magnètica en la dignitat amb què afronta la ridiculesa del seu personatge, una dona incapaç d’assumir el passat. Intèrprets i muntatge demanen premis, tot i que no sigui gens una obra fàcil: per entendre-ho tot, va dir Brecht, cal anar al lavabo, no al teatre.