Victoria Martín: "Ser guionista de comèdia a la tele pot ser molt cruel"

Victoria Martín s’ha convertit en un dels referents femenins actuals de la comèdia espanyola. Gran part de la culpa la té l’exitós pòdcast Estirando el chicle, que comparteix amb Carolina Iglesias, amb qui han guanyat l’Ondas. També ha sigut guionista de La resistencia, ha presentat Yu: no te pierdas nada, té un altre Ondas per Malas personas... Ara adapta el seu llibre Se tiene que morir mucha gente en format sèrie per a Movistar Plus+, una ficció sobre tres amigues en crisi (Anna Castillo, Macarena García i Laura Weissmahr).

El títol és bastant destructiu. ¿A què ve?

El vaig posar perquè són personatges que s’odien a si mateixos. M’interessa molt aquesta part humana en què estàs malament i et fot que la resta no t’entengui. És una mica el que li passa al personatge de la Bárbara (Castillo): té una pulsió autodestructiva. Se’m va acudir escrivint el llibre, perquè això va ser sèrie abans que novel·la.

¿Ho va pensar ja com a sèrie abans que com a novel·la?

Sí. El que passa és que no la vaig vendre com a sèrie, així que vaig fer la novel·la i ara ha tornat a ser una sèrie. I la veritat, no diu gaire bo de mi, perquè no ha canviat massa el meu pensament.

El que no t’esperes al començar és que apareix una nena dient paraulotes tota l’estona.

Aquesta nena sorgeix de la idea dels pensaments intrusius: coses que et passen pel cap i no pots dir perquè no està bé, però les penses igual. I també del tema del nen interior, que ara està tan de moda des del coaching i aquesta cosa que a mi em sembla pudent de ‘persegueix els teus somnis’ i ‘troba el teu nen interior’. D’acord, però a veure què opina el teu nen interior de tu, perquè potser et detesta. Ningú et coneix millor que tu mateixa i, de vegades, tu ets el teu pitjor enemic.

La protagonista, la Bárbara, no només va anar a una escola religiosa, com vostè. També és guionista d’un programa de tele. Fa la sensació de ser el seu àlter ego.

N’hi ha una mica, sí, i em divertia. Però també hi ha moltes coses que m’uneixen a la Maca, perquè jo soc una persona molt dependent. Quan conec algú, al cap de cinc minuts ja he deixat el raspall de dents al seu lavabo. Hi ha parts meves en totes, i també de les meves amigues, de la meva mare, de la meva àvia, de dones que conec i em cauen bé o malament...

El cap de la Bárbara a la tele és un dèspota. ¿Es va inspirar en algú?

Pel descomptat. Però allà hi ha la lliure interpretació de cada un. Volia parlar de certs ambients en programes de televisió i de comèdia. És un món que t’absorbeix i pot ser molt cruel. I no només per aquesta, en general és ferotge. Tinc companys i companyes guionistes en programes que ho viuen així.

Va ser guionista de La resistencia.

Però en guardo molt bons records. El que passa és que tinc amics en altres programes, coses que m’han explicat, converses... I aquest ego que hi ha en el món de la comèdia també hi és. Jo segur que el tinc.

Hi ha una escena en què necessita una compresa i es treu una solució de la màniga d’allò més surrealista... ¿Per què gairebé mai surt la regla en la ficció?

És veritat, hi surt poquíssim, quan és una cosa que ens travessa completament. I el mateix passaamb el tampó mucós, per exemple. Jo fa molts anys que utilitzo l’escatologia femenina en esquetxos i m’han criticat per això. Em sembla importantíssim que surti en la ficció, perquè mai se n’ha parlat amb naturalitat.

A la sèrie també surten cossos nus de dones grans, una cosa tampoc gens habitual.

De fet, una és la meva sogra. Va ser preciós, perquè a ella li venia moltíssim de gust. Era ensenyar cossos que no veiem tant i no veure’ls des de la sexualització. I em va encantar que una d’elles fos la mare del Nacho [Pardo, el seu marit i codirector de la sèrie]. Rodar aquesta escena va ser molt emocionant i és una de les meves favorites.

Notícies relacionades

Els llibreters alerten de males pràctiques que erosionen el sector

L’exprofessor de música acusat de tocaments cancel·la el seu festival

¿Aspirava a fer un retrat generacional?

No ho he pensat gaire. Crec que hi ha una recerca de la identitat, i això passa a qualsevol edat. Jo amb 20 no sabia qui era i amb 36 tampoc ho tinc gaire clar. I menys al món en què vivim. Només saps el que suposadament hauries de voler. La sèrie també va d’això: potser no ets bona en el que fas i no passa res, potser no tens un somni concret, i tampoc passa res.