Emma Vilarasau: "BCN està aconseguint un somni: tenir públic dels 18 als 80 anys"

Mai. He vingut moltíssimes vegades com a espectadora però és la primera vegada que actuo aquí. Tothom del sector m’ha explicat que des del seu escenari s’estableix una molt bona connexió amb el públic. Tinc moltes ganes de treballar-hi.

¿És comparable aquesta obra amb Agost, un altre àcid retrat familiar i social?

No té res a veure. Agost és molt americana i aquesta obra, en canvi, és molt mediterrània i té una estructura particular. Combina un dinar familiar realista amb diàlegs molt picats i entrecreuats amb grans monòlegs. Són moments en què l’obra s’atura i expliquen un personatge. Aquest contrast resulta estimulant. Aquells moments seran molt bonics perquè fins aleshores la gent ho veu tot d’una manera però els monòlegs els faran canviar perquè permeten conèixer el que realment senten els personatges. És com si es despullessin davant el públic i això, espero, crearà una intimitat amb l’espectador.

Vostè i el seu marit en la ficció, que encarna Jordi Boixaderas, acaben de començar una nova etapa en la maduresa. ¿És una parella que es reinventa?

Som una parella que ens hem instal·lat en un poble i muntat una fleca ecològica després d’una vida de feina. No crec que fossin forners abans, però després de jubilar-se volen fer altres coses durant la vida. Com que són gent activa, es reinventen. En aquesta obra hi ha molts símbols. No és casualitat que muntin una fleca.

¿No?

El pa és una cosa elemental feta amb farina, aigua, fermentació... és una cosa essencial. No vull revelar gaire però hi ha molts símbols a l’obra relacionats amb el menjar. El mateix autor explica per què es diu La truita en un fragment que hem hagut de tallar perquè el muntatge era massa llarg. Durant anys s’havia cregut que les truites eren carnívores, com la família protagonista, però s’ha descobert que no. Les truites es deixen la vida lluitant, provant de remuntar el riu per arribar al lloc on fresar.

¿El públic sortirà amb una idea reforçada de la família o se la replantejarà?

Es reforça la idea de família, però cal fer un exercici de sinceritat. L’obra mostra tot allò que no s’explica, coses que tard o d’hora hem d’expressar. I si hi ha alguna cosa a dir, millor no guardar-s’ho i dir les coses a temps.

No sé si en la vida real li donarà temps de reinventar-se algun dia a Emma Vilarasau, perquè no para de treballar.

M’agrada molt el meu ofici, el teatre és la meva vida. Aquesta temporada no he deixat d’empalmar projectes. Molts els he impulsat jo mateixa. La truita és un d’ells. He tingut la sort de trobar-me amb productors com Domènech, de Bitò, que ens va obrir la porta, es va llegir l’obra i ens va dir: "L’he començat i no l’he pogut deixar. Vull estar en aquest projecte».

Tenint la seva popularitat, li deu ser fàcil convèncer els productors.

No sempre. Amb el director Ferran Utzet, amb qui treballo per primera vegada, havíem trucat a altres portes que van descartar La truita. És una cosa que entenc perquè són vuit personatges, suposa molts diners per a una productora privada. Però Domènech sempre acaba arriscant quan una obra li agrada i busca còmplices. En aquest cas ha sigut el Festival Grec, a qui agraeixo el seu suport. La seva directora va estar molt oberta des del primer moment.

¿Des de Casa en flames la sol·liciten més per a films i sèries? ¿Què és l’últim?

Ara s’estrenarà LIA, una sèrie de TV3 sobre intel·ligència artificial. I m’acabo de comprometre amb una altra que em coincidirà amb els assajos de La truita. És una cosa que em vaig prometre que no tornaria a fer però de vegades et presenten projectes a què no pots renunciar perquè tracten un tema que considero necessari. Aniré més cansada, ho sé, però havia de fer-ho.

La truita li permet treballar amb una altra generació d’actors...

Aquest és un d’aquests repartiments que et fan venir ganes de venir a treballar. Em fa molta il·lusió treballar amb la Sara (Espígul), la Miranda (Gas), amb la Tai (Fati) i amb la Júlia (Bonjoch). Amb ella tenia moltes ganes de repetir després de Lali Symon i també de retrobar-me amb Arnau Puig. A més, actuo amb el meu fill, Marc Bosch. Amb Jordi Boixaderas, un altre veterà com jo, acabem de fer junts Els fills i tenim una altra cosa a la vista. ¡Passarem uns anys junts! És un actor que admiro molt, ens entenem.

Mai havia coincidit amb el seu fill en escena. ¿És estrany treballar junts?

Acabem de començar els assajos i espero que funcioni. Té gràcia perquè els nostres personatges són antagònics: ell no em suporta a mi i vicerversa. Serà interessant.

Tota la vida ha estat dedicada al teatre. ¿Com explica les xifres d’assistència de rècord dels últims dos anys a Barcelona?

L’èxit actual del teatre és el resultat de molts anys de picar pedra. El sector s’ho ha treballat molt per arribar a un públic transversal i a la gent més jove. És bo tenir sales de proximitat on actors i directors novells es foguegen abans de fer el salt a sales més grans. Tots ells arriben a un altre tipus de públic i això ens beneficia a tots perquè la gent que acudeix a les sales alternatives també veuran un altre tipus d’espectacle. És meravellós comptar amb tantes coses a la cartellera. De vegades he sentit dir "hi ha massa sales a Barcelona», ¡Mai! Mai hi haurà prou sales en aquesta ciutat. A més, les sales de proximitat són petites. La gent que comença necessita tenir on actuar perquè ningú s’arriscarà a donar-los un Poliorama.

Notícies relacionades

Els llibreters alerten de males pràctiques que erosionen el sector

L’exprofessor de música acusat de tocaments cancel·la el seu festival

¿L’experiència és un grau?

L’experiència compta. Jo dono les gràcies al públic que ens acompanya molt a les platees que s’omplen. Ho he vist recentment fent Els fills a La Villarroel amb Jordi Boixaderas i Mercè Arànega. ¡I venia públic molt jove! Això dona una enorme alegria perquè el públic de la meva edat és un espectador fidel i meravellós que mai ens ha abandonat. M’encanta veure grups de 10 i 12 dones que venen juntes al teatre. Aquesta gent de la meva edat ens ha recolzat en moments molt difícils. Però ara estem aconseguint el somni de qualsevol ciutat: tenir públic de totes les edats, dels 18 als 80 anys.